ORQUESTRA JULIÀ CARBONELL DE LES TERRES DE LLEIDA. Encarna Monzó, oboè. Dir.: Alfons Reverté. Obres de Cavalli, Corelli, Mozart, Albinoni, Gago, Janáček i Abba. TEATRE AMISTAT DE MOLLERUSSA. 9 DE NOVEMBRE DE 2014.
Per Santi Riu
L’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida fa durant el mes de novembre una petita gira per les terres de Ponent presentant un programa en què la secció de corda és la protagonista. Es tracta d’apropar els concerts de música clàssica a diferents indrets lleidatans i que aquests se sentin seva la formació.
Lleida ha vist en relativament poc temps com l’aflorament de noves formacions –la Jove Orquestra de Ponent i la Banda Simfònica Unió Musical de Lleida– i l’assentament de les existents –l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida i la Banda Municipal de Lleida– han dotat de vida l’Auditori Enric Granados.
Durant més de deu anys de vida l’OJC ha donat mostres de la seva vàlua i evolució com a orquestra professional, però els nivells de retallades i potser també el criteri cultural dels diversos governs han fet que aquests darrers anys la formació hagi perdut el protagonisme que hauria de tenir en la vida cultural lleidatana. En una època de preguntes, reflexió i mirada a la política –o la cultural no existeix?– caldria meditar i decidir si la província lleidatana mereix i pot assumir una orquestra simfònica que hauria de militar en una lliga molt superior a l’actual.
El concert del diumenge 9 de novembre passat va ser un passeig per la literatura de l’orquestra de corda, des de la música antiga fins als nostres dies, incloent-hi també la música pop i de cinema. S’inicià amb la Canzona a 4 de Francesco Cavalli –el compositor d’òpera més important junt amb Monteverdi del primer Barroc– que desprengué una retòrica i un encant ric en paleta sonora i emocions. Un repertori que no deixa de fascinar per la seva brillantor i bellesa. Al seu costat, la Sarabanda op. 5 núm. 7 de Corelli ens aportà puresa, equilibri i gust, amb suspensions delicades, textures clares i una matisació potser massa plana.
Fent un salt endavant cap al Classicisme arribà la lleugeresa amb el Divertimento KV 136 de Mozart. Aquesta obra encantadora ens sorprengué amb una frescor i agilitat en l’“Allegro” abans de passar a un “Andante” d’un lirisme relaxant i cloure’s amb un “Presto” d’un humor efervescent. L’orquestra es mostrà en general clara, elegant, plena de caràcter i amb petits punts de contrast sota la direcció d’un Reverté que féu fluir la música de manera natural. S’acabà la primera part amb l’aportació de l’oboè solista de la formació –Encarna Monzó– en el Concert per a oboè, op. 9 núm. 2 d’Albinoni. Al costat d’uns moviments extrems d’un vigor gairebé vivaldià, ens atrapà l’elegància i la deliciosa melodia de l’“Adàgio” –que Albinoni tractà com un recitatiu belcantista–, molt ben cantada per oboè i acompanyada per l’orquestra. Reverté portà la formació amb ductilitat i aconseguint un gran equilibri amb la solista, que afrontà l’obra amb flexibilitat, agilitat, so càlid i una capacitat comunicativa molt convincent.
A la segona part, la Suite de García Gago es reivindicà com una obra d’una gran bellesa i demostrà que l’escriptura tonal encara pot donar obres remarcables. Amb un entramat harmònic interessant i una gran sensibilitat, la suite ens aportà una música fresca, captivadora i per moments malenconiosa, en què la formació orquestral brillà amb evocació i lliurament.
Janáček estava encara molt influït per l’estil romàntic en la seva Suite, i escriví una música que bevia clarament de l’estil de Dvořák. Es tracta d’una obra primerenca en què hi ha un contrast entre seccions molt romàntiques i passatges més lírics. Però és una obra encantadora que ens aporta la guspira del compositor que acabaria esdevenint.
La precisió rítmica de l’orquestra féu que per moments faltés profunditat i intensitat en l’execució –fruit segurament de la primera execució de l’obra. Per contra, l’humor i l’alegria gairebé innocent de Janáček afloraren en un bell i gairebé dansaire “Andante” o en un “Adagio” ple de poesia.
S’acabà el concert amb The best of Abba, que arrencà els aplaudiments de joves i grans per la rítmica trepidant i una propina tan coneguda com la banda sonora de Pirates del Carib féu les delícies del públic assistent.
