TEMPORADA OBC. Abel Tomàs, violí. Arnau Tomàs, violoncel. Dir.: Kazushi Ono. Obres de Casablancas, Brahms i Xostakóvitx. L’AUDITORI. 25 DE NOVEMBRE DE 2017.
Per Miquel Gené
Concert desigual de l’OBC, amb una primera part que ens deixà una brillant interpretació dels germans Tomàs i una orquestra més aviat apàtica, tant en l’acompanyament del Doble concert per a violí, violoncel i orquestra de Johannes Brahms com en la seva primera lectura dels Tres interludis per a orquestra de Benet Casablancas, i una segona part en la qual l’OBC va convèncer el públic amb una rica interpretació de la Simfonia núm. 5 de Dmitri Xostakóvitx.
L’expectació personal no semblà secundada per la col·lectiva davant l’oportunitat de veure i escoltar dos dels músics més interessants del moment en una faceta poc habitual per a ells, la de solistes amb orquestra. Tampoc l’OBC semblà entusiasmada per la presència dels germans Tomàs a l’escenari i, com sovint li passa, es va prendre la seva funció d’acompanyant amb massa distància, acomodada darrere dels solistes. Tot i que al primer moviment l’orquestra es va mostrar compacta, amb unes seccions –corda, vent fusta i vent metall– sòlides i ben definides, i va traçar un fraseig que, tot i que amb pocs matisos, feia avançar el discurs musical de manera segura, la seva tensió i compromís amb el Doble concert de Brahms va anar perdent pistonada a mesura que l’obra avançava. La relació amb els solistes tampoc semblava fluir de la millor manera. Els germans Tomàs contraposaven a la idea d’anar per feina de l’orquestra una interpretació de la pulsació flexible i disposada al rubato, amb la qual enriquiren l’obra i ens feren arribar alguna cosa de les persones que són i de com entenen i viuen la música. L’Arnau amb la contundència i profunditat del seu so, ja apuntat al solo inicial, atacat amb un vibrato poderós. L’Abel amb un so brillant i ple de matisos de color entre les diferents regions del seu violí. Tots dos perfectament conjuntats en ritme, intensitat, intenció i fraseig. L’oposició conceptual entre orquestra i solistes va resistir bé el primer moviment, en el qual l’encaix entre parts queda més distanciat, però va generar problemes en el segon i tercer moviments, en els quals els solistes, emergint de manera brillant del so de l’orquestra, es trobaren encotillats per la seva estricta concepció del tempo.
Abans d’això, Benet Casablancas ens presentà la seva obra Tres interludis per a orquestra: tres moviments contrastants travessats per la constant contradicció entre tranquil·litat i tensió. Si el primer moviment, “Pastorale”, és relaxat a nivell expositiu però tens en la relació que estableixen les tres seccions corda-fusta-metall, fracturades i en un continu moviment d’apropament i allunyament, el segon moviment, “Scherzo”, proposa una escriptura més compacta a nivell textural, però més nerviosa en el seu desenvolupament rítmic, que la converteix en una peça abrupta i tallant. Memento e Corale, escrita sota la influència dramàtica de l’accident a la central nuclear de Fukushima, mostra un fort contrast dinàmic i emocional. Una obra sobre la qual l’OBC, poc còmoda –com és habitual en el repertori contemporani–, va passar de puntetes, cosa que hauria de fer plantejar als seus responsables la posició que ha de prendre l’orquestra nacional de Catalunya davant la música dels creadors actuals, la qual es troba en un moment de ple floriment.
La segona part va acabar, de manera totalment justificada, amb gran part del públic dempeus aplaudint l’entrega i la bona feina d’una orquestra que va oferir una molt bona interpretació de la Simfonia núm. 5 de Xostakóvitx. Una obra plena de matisos de caràcter que l’OBC va saber perfilar guiada per la batuta ferma alhora que flexible de Kazushi Ono. Amb les seccions molt ben empastades, especialment cordes i metalls, Ono va saber donar al conjunt un cos robust i alhora lleuger. Les cordes aguantaven tot el pes de l’inici de l’obra, gruixudes però no pesants, riques en color, donant un aire d’intensitat continguda, de combustió interna, que esclatà amb l’entrada del piano i els metalls. Una conducció perfecta des de la introspecció fins a la grandiloqüència. Ono també va saber introduir l’OBC al món irònic de Xostakóvitx, tot convertint el segon moviment en una experiència trepidant en què l’interès no va decaure en cap moment, guiat pels constants canvis de màscara amb els quals ens van delectar tant el conjunt com els solistes. I va dur el so de l’orquestra, des de la seva transparència sòlida, als extrems inferiors d’intensitat, tot donant-li una àmplia paleta expressiva en tots els seus paràmetres: volum, tensió, timbre i pes.
