TEMPORADA OBC. Hannes Minaar, piano. Dir.: Jan Willem de Vriend. Obres de Clara Schumann, Wolfgang Amadeus Mozart i Felix Mendelssohn. L’AUDITORI. 2 DE NOVEMBRE DE 2018.
Jan Willem de Vriend, principal director convidat de l’OBC, s’estrenava aquesta temporada amb un programa amb diversos atractius. El primer, la programació d’una obra de Clara Schumann en el repertori de concert en un moment en el qual es torna a posar damunt la taula, necessàriament, la presència de les dones als diferents àmbits de la vida pública. El segon, el debut del jove pianista holandès Hannes Minaar amb l’OBC gràcies a De Vriend, amb qui ha enregistrat la integral dels Concerts de Beethoven. Finalment, comprovar l’estat de forma de l’orquestra nacional catalana que, com ja ens té habituats, va oferir un concert amb dues cares: si a la primera part mai va aconseguir sonar com un bloc amb una idea musical comuna, a la segona va mostrar una gran capacitat per mantenir el delicat equilibri que imposa el repertori romàntic entre les parts i el tot. Una recurrència d’hàbits que ens ha de fer reflexionar sobre les causes i les possibles solucions.
Clara Wieck Schumann va renunciar a la seva carrera com a concertista i compositora per convertir-se en la dona de Robert Schumann. Tot i això, està considerada com una de les pianistes més importants del segle XIX i la seva obra escrita és extensa, encara que poc interpretada. L’OBC en presentava per primera vegada el Moviment de concert per a piano i orquestra en Fa menor, obra que Clara deixà inacabada i que va concloure l’any 1994 el pianista i musicòleg Jozef De Beenhouwer. Una oportunitat perduda de poder escoltar l’obra de Wieck Schumann en una interpretació que la fes lluir en totes les seves possibilitats. L’orquestra es va mostrar en tot moment fragmentada i De Vriend, amb un gest brusc, semblava conformar-se a mantenir les parts unides sota el paraigua de la pulsació. L’empastament entre cordes i vents mai es va produir i els diferents plans de l’obra sovint resultaven inintel·ligibles o desconnectats els uns dels altres, tot superposant-se sense tocar-se i obrint abismes allà on hi hauria d’haver ponts.
A l’inici del Concert per a piano núm. 21 en Do major de Wolfgang Amadeus Mozart, l’OBC es mostrà més equilibrada i amb un so més compacte. La lectura proposada pel director holandès encaixava amb la interpretació de Minaar: reposada i clara, amb poc registre dinàmic però efectiva a l’hora de contrastar caràcters a través de l’articulació i el fraseig. En la cadència del primer moviment vam poder aprofundir en el so de Minaar, tècnicament molt sòlid i clar en el disseny de plans que obria i enllaçava de manera equilibrada. La promesa del primer moviment es veié trencada, però, en l’“Andante”, en el qual el vent va tornar a sortir de pla i mai va ser capaç de trobar un lloc al costat de la corda. Aquesta manca de coordinació redundava negativament en el timbre del conjunt, el qual necessita de l’addició equilibrada dels diferents instruments i que no s’aconseguí. En l’“Allegro vivace” final, aquesta manca de coordinació es va percebre als diàlegs amb què Mozart farceix el moviment, els quals no van existir perquè tampoc semblava existir una escolta entre les diferents seccions de l’orquestra. Minaar, en un altre estat, brillava amb una tècnica impecable i mostrava amb habilitat els diferents colors que el piano amaga dins seu.
L’orquestra va canviar de màscara a la segona part del concert, dedicada a la Simfonia núm. 3, en La menor, “Escocesa” de Felix Mendelssohn. De sobte el vent sonava compacte, les cordes avançaven com un sol bloc i l’empastament entre ambdues seccions resultava equilibrat, amb una gran claredat de les veus interiors i exteriors, un recorregut dinàmic molt ben traçat i un treball de la pulsació mot interessant amb el qual De Vriend ens gronxava endavant i endarrere. El gest del director ara anava més enllà de la funció metronòmica i expressava allò que volia de l’orquestra: retallar, accentuar, avançar i retrocedir o suavitzar. De Vriend treballà també de manera efectiva els canvis d’estat d’ànim proposats per Mendelssohn, amb unes transicions molt ben construïdes, i l’encaix tímbric ens mostrà, ara sí, la grandesa de la suma de les parts. Les diferents parts de l’orquestra s’escoltaven les unes a les altres i treballaven plegades per aconseguir un discurs comú i coherent.
Imatge destacada: el director Jan Willem de Vriend. © Marcel van den Broek (foto d’arxiu)
