TEMPORADA DE CAMBRA I RECITALS. Quartet Casals. Obres de Haydn, Xostakóvitx i Schubert. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 3 DE MAIG DE 2012.
Per Xavier Pujol
El Quartet Casals va presentar en el seu quart concert de la Temporada de Cambra de L’Auditori un programa variat que venia a ser una mena de viatge per les edats del quartet de corda. Començava amb Haydn, que és pare, mare i tieta d’aquesta forma musical; continuava amb l’explosiva barreja d’acidesa, saviesa, sarcasme i amargor de Xostakóvitx, que encarna, amb permís de Bartók, el punt més alt del quartet de corda al segle XX, i acabava amb Schubert, que defensava les opcions romàntiques del quartet de corda.
Del “pare” Haydn es va poder escoltar el Quartet op. 54 núm. 2, una obra de maduresa, equilibrada, que va ser resolta, també, amb maduresa i equilibri. Els Casals van canviar d’arquets a la segona peça, ja que calien eines més esmolades per atacar l’Adagio & Allegretto (1931), una peça juvenil del camarada Dmitri construïda sobre adaptacions d’obres pròpies; l’Adagio prové d’una ària de Lady Macbeth i l’Allegretto és una polca del ballet L’edat d’or. La peça no forma part encara del “gran” Xostakóvitx dels quartets de maduresa, però té molta força en l’Adagio i molta gràcia i ironia en l’Allegretto i els intèrprets en van treure una interpretació brillant.
La peça grossa de la nit estava on solen estar les peces grosses, a la segona part, ocupant-la en solitari; es tractava del monumental Quartet núm. 15 D. 887 de Franz Schubert, el darrer quartet de l’autor. La interpretació dels Casals va ser intensa, forta, agressiva des d’un punt de vista expressiu, amb violents contrastos dinàmics i uns atacs amb l’arquet, especialment els de Vera Martínez des del primer violí, que esgarrifaven per la intensitat i el risc. Va ser un Schubert imponent i dut al límit.
El Quartet Casals ara ja és un quartet total i polivalent en el sentit que abasta l’arc enorme de totes les edats del quartet, és capaç de dibuixar Haydn amb precisió i pertinença d’estil i abraonar-se sobre Schubert o Xostakóvitx amb una força insospitada, però també amb una absoluta pertinença d’estil. Ells també, com a intèrprets, han recorregut les diverses edats del quartet: d’un inicial quartet molt endreçat format pels “primers de la classe” que ho feia molt bé, però seguia el que li havien ensenyat els mestres, ha evolucionat cap a un quartet madur i de forta personalitat que sap què vol dir i com ho vol dir i ho diu amb seguretat i autoritat. Ara ells en són els mestres.
