CONCERTS SIMFÒNICS AL PALAU. OSV. Enrico Onofri, solista i director. Obres de Pachelbel, Bach i Vivaldi. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA, 11 DE GENER DE 2014.
Per Xavier Chavarria
El violinista Enrico Onofri, concertino del conjunt Il Giardino Armonico, va ser convidat novament per l’Orquestra Simfònica del Vallès a dirigir i fer de solista en el concert del cicle Simfònics al Palau del cap de setmana passat. Feia goig veure el Palau de la Música ple de gom a gom en un concert de la temporada de l’orquestra vallesana: un públic nombrosíssim però un xic distret en què, al costat dels militants de base i seguidors fidels de la Simfònica, hi havia visitants ocasionals que semblaven sortits d’una festa de cap d’any i aplaudien a cor què vols en moments inapropiats malgrat les invitacions a fer-hi silenci. En qualsevol cas, i en època d’estretors, el Palau feia patxoca; i un altre dels motius d’aquest èxit d’afluència va ser, sens dubte, el repertori llaminer i popular que proposava la Simfònica: obres barroques popularíssimes i vistoses, entre les quals el Cànon de Pachelbel, la Tocata i fuga de Bach o Les quatre estacions de Vivaldi. Onofri va fer de mestre de cerimònies i de solista al capdavant d’una Simfònica del Vallès amb formació reduïda –una vintena de músics de corda– en un escenari ple de flors escampades pel prosceni i amb un joc de llums que volia convertir el concert en un espectacle també visual.
Enrico Onofri és concertino del prestigiós Il Giardino Armonico des de fa més de vint-i-cinc anys: és un violinista talentós i experimentat; però per fer de solista cal alguna cosa més. Les seves lectures són intenses i potents, però també un pèl frívoles, amb incoherències estilístiques flagrants, una articulació anàrquica i una afinació no sempre precisa. Veure’l tocar és un espectacle i el so que treu del seu instrument és atractiu, però proposa lectures que volen ser originals i efectistes i sovint acaben caient en l’afectació. Aquesta ja va ser la sensació en la Tocata i fuga en Re menor de J. S. Bach en la transcripció per a violí sol que va tocar Onofri a la primera part. Algú que fa anys que el coneix comentava que aquest home “s’ha deixat anar” i que “ja no és el que era”: no tenim elements de comparació, però el que és evident és que no el situaríem a la primera divisió. Ara Malikian, que toca amb l’OSV l’1 de febrer, en serà un contrapunt interessant. El concert havia començat amb l’arxiconegut Cànon de Pachelbel (d’afinació boirosa), va continuar amb l’“Ària” de la tercera Suite de Bach en una versió amb flaire de naftalina (per què no es tocava la Suite sencera?), i amb el Concert per a violí, RV 253, “la Tempesta di Mare” d’Antonio Vivaldi, que va cloure una primera part de hit parades en què la Simfònica del Vallès va anar de menys a més.
Les quatre estacions de Vivaldi van ocupar tota la segona part, amb Enrico Onofri dirigint-les i fent de solista amb una gran llibertat d’execució i ornamentació, potenciant els efectes de so descriptius que esquitxen tant els solos com les parts de tutti d’aquests quatre concerts per a violí de l’opus 8, publicats a Amsterdam l’any 1725. Just abans de cada moviment, Enric López va llegir els breus poemes escrits pel mateix compositor i que encapçalen la partitura original. El joc de llums a l’escenari va aportar l’estímul visual (absolutament innecessari), amb canvis de color i intensitat que de vegades resultaven d’una ingenuïtat naïf: a la tempesta descrita al tercer moviment de “L’Estiu”, l’escenari semblava una discoteca, i el vermell viu que acompanyava “L’Hivern” evocava més l’infern que no pas un paisatge nevat. Cal preguntar-se seriosament si la música els necessita, aquests estímuls visuals.
Afortunadament, la Simfònica del Vallès va sonar sòlida i polida al llarg d’aquesta segona part, obedient a les vel·leïtats del solista però amb consistència i bon gust, i demostrant que té una corda de bon nivell i amb moltes possibilitats. Una tanda generosa de propines va deixar ben satisfeta la nombrosa parròquia que va omplir el Palau i que esperem que el continuï omplint.
Totalment d’acord amb aquesta crítica.
Ja és bo poder escoltar aquestes obres tan simbòliques en directe, però, cal fer aquest “show”? en algun moment em va semblar que veia un espectacle per a turistes, una atracció més de Barcelona…
Llegint sobre el Sr Onofri pensava que veuria un concert amb molta més qualitat. No em va semblar en absolut estar davant d’un mestre del violí. L’orquestra (malgrat un parell de desafinades curioses) em va sorpendre molt més gratament que l’expert convidat.
Tot i així, aprofito aquest espai per agrair a l’Ajuntament de Barcelona la seva iniciativa “quadern de cultura” amb el qual he pogut assistir amb la meva filla de dotze anys, a aquest i altres concerts. És un magnífic regal i una oportunitat per als joves adolescents i els seus acompanyants d’accedir a actes que sovint queden lluny de les seves activitats habituals. Així sí que s’obren les portes a la cultura! Gràcies!