GUITARRA AL PALAU. Zoran Dukic, guitarra. Obres de Malats, Tàrrega, Barrios, Albéniz, Piazzolla, Ourkourzounov i Bogdanovic. PALAU DE LA MÚSICA. 30 DE SETEMBRE DE 2012.
Per Josep Barcons
Diuen que les mitges no són mai senceres. I aquest refrany, que havia sentit tant a l’avi com al pare aplicat al món dels negocis i les societats comercials, va prendre un nou significat aquest darrer diumenge, però en el camp de la música. Això succeí arran del concert del guitarrista Zoran Dukic al Palau de la Música, integrat dins el cicle Guitarra al Palau, coproduït per la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música i l’entitat Poema SL.
Contràriament al que es podia esperar d’aquest gran guitarrista, el concert que va oferir semblava la suma incompleta de dues meitats. Aquestes dues meitats no eren pas les dues parts del concert, sinó les dues ànimes que configuraven el programa. Una era la d’aquells greatest hits pensats per satisfer els turistes que –suposadament atrets pel tòpic castís de la guitarra espanyola en el marc incomparable del Palau de la Música– omplien bona part de les localitats. En aquest sentit, Dukic programà una tirallonga de “per a Elises” guitarrístiques: des de la Serenata española de Joaquim Malats, al Capricho árabe de Tàrrega, passant per l’Invierno porteño de Piazzolla o la ineludible Asturias d’Albéniz.
L’altra ànima era la que –al final de cada part– feia sonar música contemporània inspirada en el folklore balcànic, de la qual Dukic és un dels millors ambaixadors imaginables. El guitarrista croat, professor a l’ESMUC i fincat a Barcelona, interpretà la Sonata núm. 1 d’A. Ourkourzounov i les Sis miniatures balcàniques de D. Bogdanovic. Una música que era aigua de maig per als que esperaven un concert allunyat dels tòpics. I que –per als que els buscaven– va fer que el recital resultés massa llarg, tal com quedà palès en la desbandada notable de bona part de la platea que, als primers aplaudiments, va començar a abandonar la sala impacientment, aliena als dos bisos finals.
Aquestes dues ànimes que presentava el concert –encara combinables quant a programa, si un assumeix el risc dels plantejaments híbrids– tingueren la dissort de manifestar-se també a nivell interpretatiu. I això ja fou més problemàtic. Perquè, si bé la desinhibició de Dukic féu brillar les peces contemporànies d’una manera envejable i en ressaltà l’esperit rítmic, líric i sorpresiu, aquesta actitud passà factura al seu acostament als greatest hits. En les obres més populars (turístiques, diguem-ne), el guitarrista va tibar de tòpic i d’espectacle efectista, en comptes de potenciar les finors preciosistes que fan que aquestes obres encara avui puguin ser escoltades amb interès.
Que això ho faci un músic de segona fila, és molest però potser perdonable. Però que ho faci Zoran Dukic –que és un guitarrista d’enorme talent i d’unes innegables capacitats tècniques i musicals– és una veritable llàstima. No obstant això, la seva finor interpretativa es pogué assaborir en l’acostament delicat a les peces d’Agustín Barrios (especialment en Julia Florida), i en la mel·líflua versió del Noi de la mare de Llobet amb què digué bona nit a les seves filles. Llàstima que, també en aquestes peces, l’amplificació (els ajustaments de la qual caldria revisar per als propers concerts) no fes justícia a la seva gran paleta tímbrica…
Entre una ànima i l’altra, s’hi situava la immensa Xacona de Bach. I, vista la doble naturalesa del concert, hom podia imaginar que la interpretació d’aquest monument bachià aniria en una o altra línia segons si el guitarrista feia cas dels consells del dimoni amb la forca o de l’angelet amb la corona. El resultat fou una Xacona no adscrita ni a una aproximació historicista ni a una recreació en termes romàntics, sinó un reguitzell de modismes que –sobretot en les escales i les cadències– sonaven més amb el perfum ibèric de Joaquín Rodrigo que no pas amb la idiosincràsia de Bach. I això convertí la peça en una estranya caricatura i la desposseí inevitablement de tota càrrega emotiva.
És per això que suposo que l’avi deia que les mitges no són mai senceres. Perquè, en tots els camps de la vida (i això també inclou el dels concerts) cal fer una aposta en un sentit o en un altre, però no es pot nedar en les mitges tintes. Perquè al final –com reblava Schönberg en un aforisme– “tots els camins porten a Roma, menys el del mig”.
Caldrà veure quina actitud adopten els altres grans noms del cicle (David Russell, Àlex Garrobé i Manuel Barrueco) que actuaran al Palau l’última setmana d’octubre i la segona de novembre. Tres noms il·lustres que, en la mesura que el mal temps comenci a arribar i la ciutat es buidi una mica de turisme, esperem que apostin per un programa més sencer. Un programa que ajudi a dignificar la guitarra com l’instrument de concert que és i no la mantingui –ni que sigui només a mitges– en el terreny de l’estampa castissa. Quelcom que, si bé permet omplir localitats, no fa cap bé ni a la música, ni al públic, ni a l’instrument.
