PASSIÓ SEGONS SANT JOAN. Orquestra Barroca Catalana. Cor Madrigal. Marta Mathéu. Gemma Coma. Lluís Vilamajó. David Hernández. Pau Bordas. Dir.: Manuel Valdivieso. Passió segons sant Joan de J. S. Bach. TEATRE FORTUNY DE REUS. 3 D’ABRIL DE 2012.
Per Marta Trill Gutiérrez
Els oratoris sobre el text evangèlic que narra la mort de Crist encapçalen aquests dies la programació d’auditoris i teatres d’arreu, com a precedent a les principals celebracions commemoratives del centre de l’any litúrgic. Scarlatti, Telemann i Arvö Part són alguns dels compositors que han realitzat obres basant-se en aquests escrits. Dels que han musicalitzat aquest relat bíblic, però, Johann Sebastian Bach és l’autor de referència. L’Orquestra Barroca Catalana i el Cor Madrigal, sota la direcció de Manuel Valdivieso, van interpretar la Passió segons sant Joan. Una producció amb denominació d’origen Catalunya, i és que l’obra va ser executada íntegrament per músics i cantants del país.
Joves talents i solistes de primera línia van encarnar els personatges d’aquesta obra vocal sacra. D’una banda, l’acció es desenvolupa a partir de la narració de l’Evangelista, i de l’altra, de l’expressió directa dels personatges implicats (Jesús, Pilat, apòstol Pere, entre d’altres). Lluís Vilamajó interpretava l’apòstol que dóna nom a aquesta passió, una de les figures centrals de la composició. El tenor, de dilatada trajectòria professional, va executar el seu extens personatge amb solvència, dicció acurada i suficiència inexorable durant les dues hores ininterrompudes de concert. Marta Mathéu va assumir les àries de soprano amb agilitat i pulcritud, fins i tot en els passatges cromàtics de més dificultat i les frases de tessitura més greu del seu registre. Pau Bordas, que va alternar els passatges de Jesús i les àries de baix, va ajustar la dramatització a cada una de les seves intervencions tot i la brevetat d’alguna. Pel que fa a la contralt Gemma Coma-Alabert i el tenor David Hernández, van aconseguir familiaritzar-se amb l’opacitat acústica del teatre a mesura que avançava la representació, fins a assolir, finalment, la projecció que requeria cada una de les seves participacions solistes.
La deficiència sonora tampoc no va ser un impediment per a Manuel Valdivieso, que va conquistar la direcció amb prop de vint músics i una trentena de cantaires al seu càrrec. L’expressivitat i la sensibilitat de l’obra, sense oblidar-ne la complexitat tècnica, es van copsar mitjançant el joc de dinàmiques entre el cor i la instrumentació, així com l’equilibri de volums en el moment de la intervenció de les veus protagonistes. Cal destacar, a més, la brillant interpretació de Josetxu Obregón al violoncel i Jordi Reguant als teclats, que va alternar contínuament l’orgue i el clavicèmbal segons el que requeria l’obra.
La recreació de la segona gran passió de Bach, datada el 1724, va acabar de convèncer el públic gràcies als instruments, originals o còpies de l’època d’escriptura de la composició, com per exemple els oboès o les flautes travesseres barroques (traverso). Aquest detall va crear una sonoritat molt especial, absolutament diferent de la d’una orquestra amb instruments moderns.
La Passió segons sant Joan es va reproduir sense interrupcions, únicament amb dues parades tècniques per tal d’afinar els instruments. La posada en escena, solemne però innovadora, va permetre als cantants accedir i deixar l’espai principal de l’escenari sense aturar-ne l’execució, fet que va contribuir a convertir el concert en una mostra de fluïdesa musical i elegància motriu.
