MESTRES DE LA GUITARRA AL PALAU. Aniello Desiderio, guitarra. Obres de: Turina, Albéniz, Tàrrega, Scarlatti, Giuliani i Domeniconi. PALAU DE LA MÚSICA. 20 DE SETEMBRE DE 2016.
Per Josep Barcons
S’acosta el certamen Llobet, fa quinze dies es va celebrar el I Festival de Guitarra Ferran Sor, a L’Auditori s’acaba d’inaugurar la instal·lació Guitarra ON/OFF… i, al Palau de la Música, David Russell el dia 16 de setembre i Aniello Desiderio quatre dies més tard han donat el tret de sortida a una nova edició del cicle Mestres de la Guitarra (nom que, als fulls que es reparteixen al carrer i al concert, queda transformat per art de màgia en “Maestros de la Guitarra Española”). D’una manera o altra, doncs, sembla que la guitarra cada cop es va visibilitzant més i més a la ciutat.
En el cas de Desiderio es va produir un fet curiós, que dóna marge per a reflexions tant sociològiques com musicals. Exactament onze dies abans de la seva actuació al segon concert del cicle Mestres de la Guitarra al Palau, aquest extravertit guitarrista italià actuava en un dels concerts del Festival Sor al Jove Teatre Regina. I tot i que els programes d’un recital i de l’altre tenien obres comunes, estem gairebé convençuts (al concert del dia 9 no vam ser-hi per poder assegurar-ho d’oïdes pròpies) que el que es va viure en una i altra sala va ser molt diferent. Tan diferent que gairebé s’hi podrien buscar les set diferències…
1- D’entrada, el programa sobri i acurat del Festival Sor contrastava amb el fullet llampant i a tot color del cicle del Palau (un fullet, aquest últim, escrit en castellà i anglès on saltaven a la vista algunes faltes notables: es parla de la “Tonalle de Dusseldorf ” (sense hac i sense dièresi: Tonhalle Düsseldorf), de “Nicollò Paganini” (en comptes de Niccolò), etcètera.
2- Però la cosa no acabava en l’idioma o la tria de colors. Si en el full del Festival Sor, Desiderio apareixia en una imatge de jove, vestit d’etiqueta, amb els rínxols endreçats i un acord de Si major sèptima a la mà esquerra, al fullet turístic dels “Maestros” ho feia vestit de negre, en una foto més actual, amb posat més aflamencat i amb un acord de Si disminuït. Res rellevant musicalment, però sí a nivell sociològic. O potser sí, i la naturalesa de l’acord revelava –quasi cabalísticament– la naturalesa real de cada concert.
3- Continuant amb les diferències sociològiques: el públic d’un i altre recital no tenien res a veure. El del Festival Sor: guitarristes i melòmans que parlaven en català o castellà; el del Palau: turistes i més turistes, entre els quals potser sí que passava desapercebut algun barceloní.
4- Tot i la dignitat de les dues sales (el Regina i el Palau), el lloc d’un i altre cicle no tenen punt de comparació. Ara bé, si el Teatre Regina té una acústica esplèndida per a la guitarra i tots els guitarristes van tocar sense amplificació, al Palau, Desiderio va tocar amplificat. Molt amplificat. Tant, que era impossible sentir el seu so natural, amb la qual cosa el seu ampli registre tímbric va quedar estandarditzat en un so correcte, pla i insuls, totalment mancat de caràcter.
5- Sí que el caràcter de Desiderio aflorava en la dinàmica, en el temperament interpretatiu i en el fraseig. I això quedava palès quan es dirigia al públic en anglès i en castellà en uns termes que –tot i correctes– no tenien pas gaire finor, i que difícilment tindrien lloc en un concert de caire menys turístic.
6- Però la diferència més gran no quedava aquí, afectava el nucli mateix de la interpretació: no ens podem imaginar Desiderio tocant davant d’altres músics un Asturias, un Sevilla o una Rossiniana amb els manierismes i les arbitrarietats amb què va fer-ho al Palau.
Com? Doncs sí: Desiderio té un cert punt d’engalipador napolità. I al Palau va potenciar al màxim aquesta faceta de facúndia promíscua i simpàticament fatxenda. Però si bé això pot ser graciós utilitzat amb mesura, la seva hiperbòlica manera de tocar va anar en contra de les obres. I, més que versions interessants del repertori, el programa (que era un popurri de hits) va convertir-se en un espectacle de malabars guitarrístics amb poca substància final. La primera peça del programa era tota una declaració d’intencions, no gens atzarosa. Efectivament, la Sevillana de Joaquín Turina servia per obrir boca: però no pas per paladejar-ne la gràcia de farbalans, sinó per dur a l’escenari modernista la terna sangría, toros y paella i continuar alimentant, així, el tòpic nefast. Després venien Asturias i Sevilla d’Albéniz, amb unes peculiaritats en el fraseig del tot inversemblants, capricioses i fins i tot antimusicals. Les variacions sobre el Carnaval de Venècia de Tàrrega van permetre que Desiderio es desfés en acrobàcies; i seguidament va fer una meritòria aproximació a la Taranta de Paco de Lucía.
Després, sortint de la península ibèrica per anar a la itàlica, va venir un Scarlatti que virava sense solució de continuïtat (i sense gaire sentit) cap a la primera Rossiniana de Giuliani, abordada amb la solvència d’aquell que tocant –i això sempre és d’agrair en Desiderio– s’ho passa bé. Finalment, l’explosiva Koyunbaba de Domeniconi (que el guitarrista italià domina amb ulls clucs) tancava el concert, no sense un bis final amb aires de Satie.
Que hi hagi un festival de guitarra al Palau (com hi és des de fa temps) és fantàstic. Però és llàstima que –tot i la rendibilitat que dóna per l’enfocament turístic que acaba tenint– no es cuidin coses tan bàsiques com el programa o la sonorització, perquè es dóna una imatge descurada, poc digna d’una sala com el Palau. Però és que encara sap més greu que els músics que hi actuen (que tenen una qualitat innegable) facin més espectacle turístic que no pas música, amb una sonorització on tot passa pel broc gros. Actuant així, ens hi juguem continuar dividint la ciutat entre turistes i ciutadans. Perquè aquests últims difícilment voldran anar a un lloc on es promou (com en tants d’altres, això sí) una imatge de casa nostra construïda a força de tòpic amplificada amb ciment barroer.
Òbviament, el concert en qüestió només és responsable de la seva imatge; i no ho és pas de la imatge tòpica turística de la ciutat, si bé en participa. L’alternativa per no fer-ho és simple: continuar repartint fulls (llampants o no: això ja és cosa de gust) perquè vinguin tants turistes com calgui al concert, però cuidar més la imatge, el programa, l’enfocament musical i –sobretot– la sonorització. Així, tant turistes com ciutadans podran gaudir alhora (quin miracle!) d’un veritable concert de guitarra. Els primers s’enduran una imatge més real i de major qualitat de casa nostra, i els segons podran escoltar un concert fet de dalt a baix tal com Déu mana, en una oferta que no confronti sinó que uneixi turisme i ciutadania. Aquesta és –més que la setena– la gran diferència.
