LA FAVORITE de Gaetano Donizetti. Llibret d’Alphonse Royer, Gustave Vaëz i Eugène Scribe. Clémentine Margaine. Michael Spyres. Markus Werba. Ante Jerkunica. Miren Urbieta-Vega. Roger Padullés. José Luis Casanova. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Patrick Summers. Dir. escènica: Derek Gimpel. Coproducció del Gran Teatre del Liceu i el Teatro Real de Madrid. LICEU. 9 DE JULIOL DE 2018.
La recuperació de La favorite de Donizetti en la producció fallida que l’any 2002 va dirigir Ariel García Valdés feia presagiar un final de temporada del Gran Teatre del Liceu deslluït. Afortunadament, l’excel·lència de les veus escollides per a aquesta Favorite de Donizetti en la versió original en francès interpretada per primer cop de forma íntegra al Liceu va fer, si no oblidar, sí ignorar el caràcter de tercera d’una producció que, només a l’estrena, ja va provocar un ensurt al tenor protagonista en encallar-se a la ridícula barca on viatjava per trobar la seva amant desconeguda.
És cert també que La favorite, ja de per si, té un argument fragmentat, ple d’omissions, que en dificulta la credibilitat, però l’escenografia absolutament mancada de caràcter i d’una estètica mínimament assimilable al moment temporal en què s’emmarca l’òpera provoca més desconcert que no pas si s’hagués intentat respectar el temps original, malgrat que l’època del rei Alfons de Castella i l’any 1340 ens quedin molt lluny. La roca monolítica que ocupava l’escenari bé podia servir per ambientar una Norma o una Valquíria més que no pas l’edat mitjana, on s’enquadra el triangle amorós entre el rei Alphonse, la jove i enganyada Léonore i l’innocent exnovici i posteriorment capità Fernand. Però encara desconcerta més el vestuari, vorejant el ridícul, tant a l’escena del seguici femení de Léonore, en què semblaven més dansaires àrabs que no pas donzelles medievals, com en l’escena de la cort d’Alphonse, en què el cor semblava haver viatjat directament des d’Star Trek fins a l’escenari liceista. Si un mèrit curiós té aquesta producció, és, finalment, haver-se avançat en el temps a l’estètica de la famosa sèrie Joc de trons.
Dèiem, però, que l’interès principal d’aquesta producció va recaure en les veus. El fet no és banal, ja que si bé durant molts anys aquesta òpera de Donizetti va ser famosa en la seva versió italiana, la versió francesa, que conté la mateixa música que la italiana, defensa a la perfecció la bellesa musical d’una partitura inspiradíssima de Donizetti. L’òpera és gairebé una rara avis entre el repertori belcantista, no només per l’interès constant que a nivell musical revelen els números de conjunt, sinó perquè el rol protagonista recau en una mezzosoprano. A Barcelona vivíem el debut al Teatre del Liceu de la mezzosoprano francesa Clémentine Margaine, una cantant que ja està debutant als principals teatres del món amb Carmen, però que aquí ens delectava amb un dels primers rols belcantistes que aborda. La favorite és un decàleg de bon gust musical, tant per a la mezzo com per al tenor, i si bé ella només té una ària central, “Ô mon Fernand” –una de les àries favorites de les mezzos–, el paper de Léonore permet a la protagonista, la favorite, moments dramàtics únics, com morir musicalment a escena. Margaine posseeix una veu ideal per a aquest paper, i ho va demostrar al llarg de tota la representació, amb moments inoblidables de gran compenetració amb el tenor, Michael Spyres, d’impecable prestació. Margaine fa albirar grans nits de delit musical al Liceu, i així esperem que pugui ser.
Michael Spyres tenia a les seves mans el repte de fer oblidar els grans melòmans, les versions precedents de què, almenys al Liceu, s’ha pogut gaudir els darrers cinquanta anys, amb Alfredo Kraus i Jaume Aragall, ni més ni menys. El tenor americà, que ja va agradar en el seu debut al Liceu amb Les contes d’Hoffmann, posseeix una tècnica impecable que l’allunya, però, de la tradició interpretativa més “a la italiana”. El tenor té també una veu gran, de gran riquesa d’harmònics, amb una resolució en el registre agut i sobreagut admirable. Va fer les delícies dels oients per l’elegància en el fraseig, la consistència dramàtica de la seva expressió i per interpretar les tres àries destinades al tenor en la versió íntegra francesa –“Ange si pur”, “La maitresse du roi” i la menys habitual cabaletta “Oui ta voix m’inspire”– amb una gran generositat de mitjans.
Va convèncer també el baríton austríac Markus Werba, malgrat no tenir una veu tan potent com la dels dos protagonistes, especialment en la seva ària “Léonor, viens, j’abandonne” i en el duet amb Léonore. Molt sòlid el Balthazar d’Ante Jerkunica, com també exemplars les intervencions de Miren Urbieta-Vega –en un paper, el d’Inès, que permet un cert lluïment gràcies a una semiària– i Roger Padullés. Tots dos meriten papers de més substància. El Cor del Gran Teatre del Liceu té una presència prou rellevant al llarg de tota l’òpera i va complir amb una actuació notable, sota el lideratge concís de Patrick Summers, el qual, al capdavant també de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va mostrar un gran ofici al llarg de tota la representació.
Resta la incògnita real de per què s’ha decidit recuperar la versió íntegra de La favorite, que, al capdavall, implica escoltar tota la música escrita per a ballet amb el teló abaixat. Sincerament, es tracta d’una música de circumstàncies escrita per Donizetti per complaure els gustos francesos que, sense la presentació coreogràfica pertinent, perd molt d’interès.
La favorite es pot escoltar fins al 24 de juliol amb un total de dotze representacions que inclouen en el càsting les veus també interessants d’Eve-Maud Hubeaux, Daniela Barcellona, Stephen Costello i Mattia Olivieri.
Imatge destacada: © Antoni Bofill
