Ibercamera. Yuja Wang, piano. Obres de Rakhmàninov, Fauré, Skriabin, Brahms, Debussy, Albéniz i Bizet. Palau de la Música. 14 de març de 2012.
Per Josep Barcons
El públic de Barcelona tenia ganes d’escoltar Yuja Wang, la jove pianista xinesa de 24 anys que meravella tot el món. El Palau era ple a vessar en el seu debut a la ciutat, propiciat per Ibercamera, que, com tantes vegades, ha portat per primer cop a casa nostra un intèrpret que arreplega fama internacionalment.
El perquè d’aquesta fama, i com es construeix, ens duria a reflexions de caire sociològic i de polítiques de màrqueting que s’escapen de l’abast d’aquest escrit, però és clar que el cas de Wang presenta un cert paral·lelisme mediàtic amb el del també xinès Lang Lang, que ara empapera literalment (cal?) les quatre parets de L’Auditori: dos joves músics convertits en marques de primera fila que venen molt més que música…
Wang té una tècnica infal·lible, un control enorme del so i una velocitat aclaparadora. Només per això ja es pot afirmar que és una grandíssima pianista. Però d’aquí a ser una grandíssima intèrpret hi ha un pas. Per remetre’ns a l’etimologia del mot, direm que l’intèrpret és aquell que es posa entre (inter) dues instàncies, actuant-ne com a canal expressiu. La funció de l’intèrpret és posar-se humilment al servei d’aquesta transmissió, acomplint una funció mediadora que ha de ser feta amb la màxima justícia cap a allò que es transmet. L’intèrpret, doncs, no és el protagonista, sinó el mitjà a través del qual la partitura arriba al públic. I la humilitat vital que requereix aquesta professió (sempre que s’entengui en els paràmetres amb què l’hem presentada) costa de casar amb la pompositat mediàtica amb què la indústria consagra les noves figures.
Però parlem de música… Si bé va respectar el programa gairebé en la seva integritat, Wang va canviar-ne l’ordre de cap a peus. Tres Études-tableau i l’Élegie op. 3/1 de Rakhmàninov van encetar la primera part, que va acabar amb la Sonata núm. 5 d’Skriabin i que va comptar també amb la Balada en Fa diesi major de G. Fauré. Si bé van haver-hi moments de gran bellesa sonora, la interpretació de Wang no acabava d’establir un pont consistent entre la veritable naturalesa de les obres i el públic.
A la segona part, Wang va combregar més amb l’esperit de Brahms. I les Set fantasies, op. 116 (sobretot les més líriques) van ser comunicativament més reeixides, en presentar-les des del que semblava un contacte més íntim –necessari per ser-ne transmissor– amb la partitura del compositor alemany.
Per cloure el recital, i com a detall en la seva presentació a Barcelona, Wang va tocar La soirée dans Grenade de Debussy, Triana d’Albéniz i la Fantasia de Carmen de Bizet (en la versió de Horowitz). La presentació d’aquestes obres fou totalment estilitzada, despullada de visceralitat, fent aparèixer les referències andalusís amb un plantejament d’una netedat i una subtilesa que, si bé resultava francament poc andalús (i poc francès), esdevenia també revelador, sorprenent i agradable.
Els que esperaven un bis de corredisses i focs artificials, van veure frustrades les seves expectatives, perquè en les seves dues propines, Wang va anar cap a un repertori romàntic de naturalesa més recollida. Per als que se’n van quedar amb les ganes, aquí hi ha un enllaç [http://www.youtube.com/watch?v=8alxBofd_eQ]. Però escoltin també aquest altre [Arcadi Volodos – Flight of the Bumblebee (Interlude from The Tale of the Tsar Saltan) – Instrumental]. Perquè el més important (i això sembla que s’escapa del màrqueting) no és “tenir molts dits”, sinó el que s’hi fa.
