SEMIRAMIDE de Gioachino Rossini. Llibret de Gaetano Rossi. Silvia Dalla Benetta, Daniela Barcellona, Simón Orfila, José Luis Sola, Itziar de Unda, Josep Fadó, David Sánchez. Bilbao Orkestra Sinfonikoa. Coro de Ópera de Bilbao. Dir. musical: Alessandro Vitiello. Dir. escènic: Luca Ronconi. PALACIO EUSKALDUNA (BILBAO). 16 DE FEBRER DE 2019.
Semiramide és, de ben segur, l’òpera que porta més a l’extrem el Classicisme musical. Un Classicisme que es trobava ja pràcticament esgotat aquell 1823, però que Rossini va saber adaptar per obrir, a la vegada, les portes del Romanticisme, que ja bategava amb força pel Vell Continent. Però no només això, al seu moment de màxima fama, aquesta seria l’última òpera que el de Pesaro va escriure per a Itàlia, fart de les censures i de la pressió dels empresaris, i abans d’instal·lar-se definitivament a París. Amb tot, Semiramide és la seva òpera més arriscada, tant orquestralment com vocal i és aquesta complexitat la que en fa una de les obres mestres del bel canto.
La dificultat vocal de la música de Rossini bé la coneixen els tres principals intèrprets que hem vist aquests dies a l’Euskalduna de Bilbao. Silvia Dalla Benetta va encapçalar el repartiment amb una Semiramide de traces més aviat líriques però amb gran personalitat escènica. Dalla Benetta, amb una emissió a vegades irregular de l’agut, va saber posar-se el públic a la butxaca amb una bona feina estilística i gran seguretat.
La nit, però, va ser de Daniela Barcellona, que és un dels Arsace actuals per excel·lència. La mezzo italiana, que tot just acaba d’enregistrar aquest títol per al segell Opera Rara, va brillar tant en les seves àries, especialment “Ah! Quel giorno ognor rammento”, com als duets amb Semiramide i amb Assur. El control absolut sobre l’instrument, amb una homogeneïtat de color en tot el registre, així com la precisió de les agilitats, la clara dicció i el ric fraseig fan de Barcellona una de les grans del panorama líric italià i internacional.
Simón Orfila va debutar en el paper d’Assur en aquestes funcions. Aquest paper requereix un baix amb uns greus més timbrats i una major agilitat en les colorature que Orfila, que va esbossar els passatges ràpids. Tot i això, el cantant menorquí va dignificar l’Assur i el va dotar de gran presència, amb bellíssims moments, com l’escena “Deh ti ferma, ti placa… Quei numi furenti” o el duet amb Arsace, “Se la vita ancor t’è cara”.
Més irregular va ser l’Idreno de José Luis Sola, tenor de bonica veu però que va patir alguns problemes a les notes agudes. Tampoc va convèncer l’Oroe de Richard Wiegold, d’afinació poc precisa i veu oscil·lant. Interessant, en canvi, l’Azema d’Itziar de Unda, cantant a qui esperem veure en un paper més extens. La presència catalana la va posar Josep Fadó amb el breu paper de Mitrane. El fantasma de Nino va ser a càrrec de David Sánchez.
Alessandro Vitiello va assumir la direcció musical. La connexió amb Daniela Barcellona, que és la seva esposa, es va fer visible des del primer moment. No va ser així de fluid a la resta de l’òpera, tot i que, com vam poder saber, no van abundar els assajos amb la Bilbao Orkestra Sinfonikoa. Això va quedar palès amb els desajustos en els concertants i els sempre impegnativi passatges de les fustes. La direcció àgil de Vitiello també va jugar alguna mala passada als cantants, incapaços de seguir uns temps que, en ocasions, recordava el tàndem format per Joan Sutherland i Richard Bonynge.
Una menció especial requereix el Coro de Ópera de Bilbao, que no estava en escena i va compartir fossat durant tota l’òpera amb l’orquestra. La massa coral té una notable presència en aquest títol i les seves interpretacions van ser sorprenentment precises i a l’altura de la dimensió del títol.
La decisió de prescindir del cor és del desaparegut Luca Ronconi, un dels pilars de l’escena italiana del segle XX. La proposta, dirigida en aquesta ocasió per Marina Bianchi i que va comptar amb escenografia de Tiziano Santi i vestuari del prestigiós modista Emanuel Ungaro, va ser estrenada al Teatro San Carlo de Nàpols l’any 2011. Instal·la l’òpera en un món fosc i amb estructures mòbils. Un poc inspirador serialisme queda irromput per Semiramide, que llueix una esperpèntica perruca verda i els pits descoberts, i uns figurants que apareixen en certs moments per no dir res. Tot plegat es tracta d’una producció lletja i de factura pobra que no aporta cap solució interessant a la trama i que només ve a intoxicar la sensacional música de Gioachino Rossini.
Imatge destacada: Silvia Dalla Benetta (Semiramide) i Daniela Barcellona (Arsace). © Enrique Moreno Esquibel
