FESTIVAL ESPURNES BARROQUES. Concerto Italiano. Rinaldo Alessandrini, director. C. Montverdi: Llibre IV de Madrigals. PARANIMF DE LA UNIVERSITAT DE CERVERA. 8 DE JUNY DE 2024.
El prestigiós conjunt Concerto Italiano, amb el seu director fundador al capdavant, va arribar a Cervera creant una forta expectació. La formació, que es creà l’any 1985 i va coincidir amb el renaixement de la música antiga a Itàlia, és avui dia una autoritat en aquest camp i posseeix una àmplia discografia amb autèntiques versions de referència. Rinaldo Alessandrini, a qui cal agrair que obrís l’assaig general als alumnes de cant dels conservatoris de Cervera i Igualada, com també que volgués mantenir una xerrada amb ells, és un dels millors intèrprets de l’obra de Monteverdi. I durant la seva trajectòria ha enregistrat els nou llibres de Madrigals d’aquest. Un procés que va iniciar l’any 1993 precisament amb el Quart llibre que vam poder escoltar a la capital de la Segarra dins de l’excelsa edició d’Espurnes Barroques. Un festival que ofereix experiències musicals d’alta qualitat en enclavaments barrocs i paisatges singulars de petits municipis de la Catalunya Central i que amb el lema “Goig-dolor-glòria” enguany ha tingut lloc entre els dies 11 de maig i 9 de juny.
Claudio Monteverdi és una figura cabdal per entendre la transició musical entre el Renaixement i el Barroc. I fou un dels qui contribuí a donar un valor expressiu més gran a la melodia per tal que les emocions que es traspuen del text poguessin accentuar-se. El compositor italià va conrear el madrigal durant tota la vida. I l’any 1603 es publicà a Venècia el seu Quart llibre en una època molt productiva i en la qual començava a utilitzar l’estil declamat. Hi podem sentir com el compositor ja dominava els recursos musicals, tot exhibint un clar domini de la simbiosi entre paraula i música amb una evident finalitat expressiva. I partint principalment de versos de Guarini mostra una sensualitat, emotivitat i un punt de malenconia a l’alçada de ben pocs, bo i utilitzant notes pedal en el baix o l’ús de la dissonància per mirar d’incrementar l’expressivitat.
Resulta corprenedora la manera com Concerto Italiano declama els textos, amb una profunda comprensió, ponderant ja no cada paraula, sinó cada síl·laba. Donant vida a unes obres que sonen fresques i vibrants. Executant un treball dinàmic ben pensat. Gaudint i degustant cada instant d’un repertori que els seus membres coneixen fins a la medul·la. Convertint un fet excepcional –¿com es pot aguantar una hora i escaig de cant a aquest nivell sense perdre gens la concentració ni l’afinació?– en un acte ple de naturalitat. Cercant subtileses en els matisos i un equilibri excels entre les veus.
Amb un repartiment excel·lent –format per les sopranos Monica Piccinini i Sonia Tedla, la mezzosoprano Maria Chiara Gallo, l’alto i tenor Andres Montilla, el tenor Raffaele Giordani i el baix Gabriele Lombardi–, la riquesa de les veus més greus es veié compensada per la brillantor de les més agudes, amb una flexibilitat de tempos i una implicació personal d’atenta escolta per a una finalitat global realment corprenedora. Essent capaços de mantenir tot l’auditori hipnotitzat, amb una capacitat per subratllar cada paraula realment astoradora. El repertori és bellíssim, però tampoc és fàcil afrontar un llibre sencer de madrigals. Malgrat això, la formació clogué el concert amb l’emoció a flor de pell.
La sublimitat de les veus, la seva nitidesa i la cerca de la proporció en tot moment és una de les “marques de la casa” d’Alessandrini. I ho poguérem comprovar ja des del primer madrigal, d’on semblaren tenir el do per extreure el dolor de les paraules i les síl·labes que amb la segona menor inicia la reflexiva Ah dolente partita. A la vegada, foren tan capaços de trobar els moments més íntims i corprenedors –Cor mio– com de virtuosisme vocal i lleugeresa en Io mi son giovinetta –on conversen dos joves amants– o Quel augellin che canta. L’equilibri entre veus amb uns fastuosos registres greus –quin excels Gabriele Lombardi– i uns aguts més fulgents, l’emissió franca i directa però sempre expressiva i el treball d’afinació impecable, amb una grata capacitat de reflexió, ens deixaren moments especials, com la capacitat de declamació, d’entrega i dramatisme en un dels punts àlgids de la vetllada amb Sfogava con le stelle, que per moments semblava apropar-se a la música sacra i que agafa el text d’Ottavio Rinuccini, o la capacitat per crear a partir de la dissonància puixant un clima de sensualitat per mostrar l’anhel de l’estimat Ohimè, se tanto amate di sentir.
Els cantants van ser capaços de dibuixar i esculpir cada paraula, que no sorgia en va i denotava una seguretat que rau en l’experiència que duen com a formació. ¿Haguessin estat si no capaços d’oferir el Si ch’io vorrei morire a una velocitat tan lenta però creant un estat hipnòtic com el que oferiren? ¿O aconseguir fer aflorar els acords d’una manera tan pura i virginal? Quina manera d’acabar encarant el Piange e sospira… Alessandrini, assegut en una cadira davant dels cantants, aconseguí transmetre l’essència del missatge de Monteverdi a un nivell extraordinari, envoltat d’un grup que per tot el que hem dit és una benedicció per a l’atenta escolta.
Una espurna, la d’aquest concert, que hipnotitzà el nombrós públic que omplí el Paranimf de la Universitat. Si a més, hi afegim un programa de mà molt ben elaborat i amb la traducció dels poemes a càrrec de Miquel Desclot i un tast gastronòmic a cura d’Aya Cacao, Casa Dalmases i Eixarcolant, ¿algú imagina un dissabte més ben dissenyat?
Espurnes Barroques i Josep Barcons –que és qui encapçala el gran equip que ho fa possible–: sincerament, gràcies!
Imatge destacada: (c) Espurnes barroques – Marc Trilla.
