Stabat Mater de Boccherini
Anaïs Oliveras, soprano
Guadalupe del Moral, violí I
Elisabeth Bataller, violí II
Jordi Armengol, viola
Oleguer Aymamí, violoncel
Xavier Puertas, contrabaix
Enchiriadis, 2019
Considerat per la biògrafa Babette Kaiserkern com un opus summum que reuneix l’essència musical de Luigi Boccherini, del seu Stabat Mater existeixen dues versions amb vint anys de diferència entre si. La primera, del 1781, va ser escrita en Fa menor per a soprano i quintet de cordes, atesos els músics disponibles al servei de l’infant Lluís, germà del monarca Carles III: l’esposa del compositor, la soprano Clementina Pelicho; el propi Boccherini al violoncel, i el quartet format pels músics de la família Font (a la viola, Francesc, el pare; i als violins, Pau i Joan, els seus fills). La versió del 1801, publicada el 1805 com a opus 61, compta amb tres parts cantades (dues sopranos i un tenor), un planter instrumental ampliat, línies melòdiques més ornamentades i amb la inclusió d’una obertura que, en realitat, és el primer moviment de la Simfonia op. 35 núm. 4 del 1782, amb fort contingut dramàtic i audaces modulacions del seu desenvolupament. El compositor va regalar el manuscrit d’aquesta segona versió a la pianista Sophie Gail, que l’havia visitat a Madrid. Per cert, signava les obres i els documents com a Luis Boquerini des de la primavera del 1769, any en què va arribar a Aranjuez.
Compost sota la influència del més famós dels Stabat Mater, el de Pergolesi, el supera en claredat formal. Dividit en tres blocs diferents, el caracteritza un estil galant força enriquit en les veus interiors en l’horitzontalitat musical i per una melancòlica bellesa afí a la poètica del sentiment setcentista. Els tres moviments inicials es basen en tonalitat menor, els cinc centrals en tonalitat major i els tres darrers novament en mode menor. Part del seu material va ser aprofitat en composicions posteriors, com el Quartet de corda en Do menor, G. 214, op. 41, que es nodreix del “Cuius animam gementem” que representa el sofriment de Maria davant la crucifixió de Jesús. L’“Andante flexible” del mateix Quartet es reconeix a “Quando corpus morietur” i de “Fac tu animame donetur paradisi gloria”.
La sensibilitat, el melodisme gràcil, l’expressivitat immediata i l’ús de timbres foscos de Boccherini ja cridaven l’atenció a l’època, com va testimoniar Charles Burney. El cronista i viatger anglès va destacar-ne el pathos, l’honestedat i la tragèdia com a trets d’un estil agosarat i magistral a partir del qual va establir una oposició tòpica durant dècades entre Haydn-Boccherini. En part, per ser l’autor d’una obra molt allunyada de la dialèctica centreeuropea, particularment de la forma sonata vienesa.
El grup de cordes –no se n’indica cap nom com a conjunt– n’ofereix una lectura diàfana, homogènia i sense manierismes en aquesta gravació que el segell Enchiriadis ha comercialitzat de la versió del 1781. Es va enregistrar a l’Atlàntida Centre d’Arts Escèniques d’Osona el juny del 2018. S’hi destaquen les fines escales d’expressió i la preferència per la suavitat i els matisos expressius afins a les abundants indicacions d’execució, com dolce, affettuoso, smorzando, mezza voce i d’altres, tan freqüents en Boccherini, tal com explica Kaiserkern en la seva convincent monografia sobre el compositor (Editorial Arpegio, 2018). A l’atractiva personalitat sonora basada en criteris historicistes i una hàbil coloració del discurs, s’hi suma la bona dicció i claredat en l’articulació de la soprano Anaïs Oliveras, com es percep, per exemple, a “Quae moerebat” i “Eja Mater”. L’edició en digipak conté notes del llibret en català, espanyol i anglès; i el text de Iacopone da Todi també en el llatí original. No obstant això, és desaprofitat el minutatge possible del disc compacte: s’hi podria haver encabit alguna obra més.
