CONCERT DE LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA. Mireia Tarragó, soprano. Esther Pinyol, arpa. Obres de Morera, Toldrà, Mompou, Magrané i Blancafort. ATENEU BARCELONÈS. 10 DE SETEMBRE DE 2021.
L’Ateneu Barcelonès va celebrar la Diada Nacional de Catalunya amb un concert protagonitzat per la soprano Mireia Tarragó acompanyada a l’arpa per Esther Pinyol. La música llegada per grans compositors del nostre país, com Morera, Toldrà, Mompou o Blancafort sobre les paraules poètiques de Josep Maria de Sagarra, Tomàs Garcés i Josep Janés va confegir un programa en el qual lluïa amb llum pròpia l’estrena de l’obra de Joan Magrané composta sobre Quatre tankes de Felícia Fuster. Aquesta artista polifacètica –poetessa, traductora i artista plàstica–, de qui enguany es commemora el centenari del naixement, va ser sòcia de l’Ateneu i aquestes tankes d’inspiració oriental pertanyen al llibre Aquelles cordes del vent.
Com escriu el propi compositor reusenc en les notes que acompanyaven el programa, “les tankes […] són un exemple paradigmàtic d’aquest anar al més íntim de la paraula a través d’una estructura sàviament cisellada”. I Magrané, un compositor versàtil, coneixedor del que significa l’aprofundiment musical, ha cercat l’essencial d’aquests breus poemes de cinc versos amb una música subtil, en què els pianissimi delicats, les notes plàcides i els timbres curosos propiciaven una atmosfera quasi nua, inquietant i alhora tranquil·litzadora, manifestada meravellosament per la veu de Mireia Tarragó i l’arpa d’Esther Pinyol. D’“Horabaixa” ens va captivar la subtilesa i la manera de diluir-se en un pianissimo encisador; de “Solament”, els valors llargs de les notes sobre un ritme pausat i continu que avança impassible en un segon terme sobre les curoses paraules de Fuster. Sobtadament, “Breu” apareix sota una música punyent, amb harmonies que deixen la placidesa per pouar dins de sonoritats abruptes tan adients a un poema marcat per les al·literacions. Una passacaglia caracteritza la darrera tanka, “Lluny”, música que s’endinsa en el silenci, que es fon en un clima expressiu de gran bellesa i que, en el seu aparent estatisme, propicia una simbiosi perfecta entre la música i la paraula, quelcom complex d’obtenir a l’hora de musicar uns poemes.
Mireia Tarragó hi va mostrar tota la seva inspiració expressiva, amb una veu càlida que transcorre diàfanament pel centre de la seva tessitura i que resulta del tot propícia per a aquesta música, i que a la fi va esdevenir el moment interpretatiu més destacat del concert. Les Cançons de carrer de Morera i les Cançons populars de Toldrà van estar mancades d’una major espontaneïtat en l’expressió, i el bellíssim Jo et pressentia com la mar, de major rapidesa de tempo, per expressar tot l’esperit que infon aquesta música inoblidable de Mompou sobre paraules de Janés. Bon treball d’ambdues artistes en la Lírica catalana de Manuel Blancafort, tot mostrant novament una notòria vàlua interpretativa que prèviament l’arpista Esther Pinyol en solitari ens va mostrar en la seva Fantasia sobre ‘Muntanyes regalades’.
Un concert seguit per un públic que va omplir –fins als límits permesos– l’auditori de l’Ateneu i que va cloure amb el cant d’Els segadors i la repetició de dues de les tankes d’un Magrané que ha deixat una nova empremta per ser considerat un dels compositors més valuosos del nostre panorama musical.
