TEMPORADA ORQUESTRA SIMFÒNICA CAMERA MUSICAE. Leticia Moreno, violí. Dir.: Tomàs Grau. Obres de Piazzolla, Ginastera i Stravinsky. PALAU DE LA MÚSICA. 25 DE NOVEMBRE DE 2018.
Programes ambiciosos, solistes convidats de fama contrastada, interpretacions que gaudeixin d’una qualitat més que rellevant són premisses que l’Orquestra Simfònica Camera Musicae i el seu titular, Tomàs Grau, semblen plantejar-se com aspectes primordials per als seus concerts. Si al primer programa de la temporada escoltàvem Melnikov amb el Segon de Rachmàninov i una segona part dedicada als Quadres d’una exposició de Mussorgski, la nova actuació de l’OCM al seu cicle al Palau ens portava la gran violinista Leticia Moreno interpretant les bellíssimes Cuatro estaciones porteñas de Piazzolla acompanyades per la suite del ballet Estancia i el món colorista i suggeridor de L’ocell de foc d’Stravinsky en la versió del 1919.
Leticia Moreno és una de les grans especialistes en la interpretació de les Cuatro estaciones porteñas de Piazzolla. El seu enregistrament per al segell Deutsche Grammophon produït l’any passat coincidint amb la commemoració dels vint-i-cinc anys de la mort del compositor argentí va suposar un punt d’inflexió en la carrera de la violinista madrilenya. D’aquesta música brolla lirisme, virtuosisme i també melangia. L’expressió sensual sempre plana per sobre d’un eclecticisme d’estils, amb referències al Barroc de Vivaldi, als ritmes innovadors i agosarats, tot amb un sentit descriptiu que confegeix un món versàtil tan atractiu com comprometedor per a qui l’interpreti.
Vestida amb un suggeridor vestit vermell, Leticia Moreno sortia a l’escenari del Palau per lliurar-se una vegada més a la música de Piazzolla. Toca aquesta obra amb passió, amb estima; connecta d’una manera especial amb la sensibilitat que amaga la partitura i no estalvia cap esforç per buscar el detall més subtil que pugui engrandir encara més la seva riquesa de matisos. Fortalesa de timbres, moments pianissimi plens de subtilesa, tots els registres sonors anaven a favor per desplegar el multicolor quadre musical que Piazzolla magistralment va plasmar a les seves Quatre estacions. La versió acompanyada per una orquestra com l’OMC, que congeniava plenament amb el talent desplegat per la violinista, va portar-nos –després d’una deliciosa melodia de Piazzolla interpretada ja fora de programa– cap al món de Ginastera i Stravinsky. Suposa un repte entrar al món de Ginastera amb la Danza del trigo, amb l’apoteòsica Danza dinal –que va ser repetida com a cloenda del concert– i fer-ho encara més amb l’energia i precisió que van mostrar director i orquestra. Tot funcionava amb fluïdesa, amb unes cordes precises i gaudint plenament de la partitura tan incisiva en el ritme, amb unes fustes i metalls brillants i amb una percussió precisa i equilibrada. Un preàmbul de gran magnitud interpretativa per afrontar la plasticitat musical que amaga una obra tan exigent com L’ocell de foc. La història d’amor entre el príncep Ivan i la tsarevna, la “Dansa infernal” del rei Kastxei en què apareix tot el món punyent del salvatgisme d’Stravinsky, la bellíssima dansa de l’ocell de foc o el majestuós final confegeixen una història embolcallada per una música plena de colors i ritmes, de contrastos, d’harmonies suggestives, tot revestit per una modèlica instrumentació que es desplega per les escales modals inherents a l’obra.
Una notòria versió de l’OCM, lliurada i brillant en el color i sempre atenta a la precisa direcció de Tomàs Grau per copsar el sentit descriptiu de les escenes que Stravisnky va descriure tan admirablement. Un concert brillant, preàmbul d’un altre dels reptes de la temporada: la cantata escènica Carmina Burana de Carl Orff.
Imatge destacada: © Martí E. Berenguer
