PETIT PALAU CAMBRA. Mariona Camats, violoncel. Eudald Buch, piano. J. S. Bach: Nun komm, der Heiden Heiland, BWV 659; Sonata per a viola de gamba núm. 3, en Sol menor, BWV 1029. J. Brahms: Sonata per a violoncel i piano núm.2, en Fa major, op. 99. J. Garreta: Sonata per a violoncel i piano. PETIT PALAU. 19 DE SETEMBRE DE 2023.
És un goig escoltar dos joves músics catalans com la violoncel·lista Mariona Camats i el pianista Eudald Buch en un concert de gran excel·lència tècnica i, alhora, de gran entrega interpretativa. La seva actuació, dimarts, inaugurava el cicle Petit Palau Cambra amb un homenatge a Pau Casals, de qui enguany es commemora el cinquantenari de la mort, amb la interpretació de peces de Bach, Brahms i Juli Garreta que el gran músic va interpretar.
El coral Nun komm, der Heiden Heiland, BWV 659 de Bach, arranjat per a violoncel, va buscar, des del primer moment, aquella intimitat que desborda la partitura i aconseguint preparar l’oient per a la Sonata per a viola de gamba núm. 3, en Sol menor, BWV 1029 que va venir després. En totes dues peces, els músics van mostrar la seva gran compenetració i sensibilitat interpretativa mostrant-se atents als tempos i fraseig, amb una tècnica impecable, una entrega indiscutible i una expressivitat juvenil que els va jugar totalment a favor en la Sonata per a violoncel i piano núm. 2, en Fa major, op. 99 de Brahms, que va traspuar el més pur romanticisme. Buch va aprofundir en els sons més vehements amb una aportació energètica i accents molt marcats, mentre que el violoncel de Camats s’endinsava per viaranys més moderats i de tints melangiosos. Això va fer que a l’“Adagio affettuoso” i a l’“Allegro molto” el piano tapés el so del violoncel, un instrument meravellós, del lutier David Bagué (present entre el públic) del 2019, de so preciós, antic, vellutat i capaç d’aportar mil colors.
Però l’estrella del concert va ser Juli Garreta, de qui el duo va interpretar la Sonata en Fa per a violoncel i piano, que el compositor de Sant Feliu de Guíxols va dedicar a Pau Casals i que aquest va estrenar amb Blai Net al Palau de la Música ara fa cent anys. L’obra, que ja vam poder escoltar fa un any i mig a L’Auditori interpretada per Romain Garioud i Daniel Blanch, lluny de ser un fet reiteratiu, ens permet veure dues maneres d’afrontar una mateixa peça que, com Stravinsky, mai no ens cansarem de reivindicar. Si en aquell cas destacàvem la interpretació plenament postromàntica de la Sonata, en aquest cas Camats i Buch, que ja fa anys que la interpreten amb la voluntat de contribuir a fer que torni a ser habitual a les sales de concerts, van posar l’accent no només en aquest postromanticisme straussià, sinó també en els sons de la pròpia música catalana.
