FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Anita Rachvelishvili, mezzosoprano. David Aladshvili, piano. Obres de Händel, Taktakishvili, Rachmàninov, Fauré, Saint-Säens, Lara, Falla i Bizet. ESGLÉSIA DEL CARME. 3 D’AGOST DE 2016.
Per Marc Busquets Figuerola
Amb poc més de trenta anys, la mezzosoprano georgiana Anita Rachvelishvili ja va sobrada de recursos vocals. Potser per això li agrada fer els programes dels seus recitals amb poca antelació, tot cantant-los sense partitura ni fent pauses, corrent uns riscos que supera, no obstant això, d’allò més bé. Per alguna cosa és una de les Carmen de referència avui dia, des que el 2009 inaugurà la temporada de La Scala amb aquest títol de Bizet junt amb un dels grans Don José de la nostra època, Jonas Kaufmann. Així, en una hora i escaig la mezzosoprano deixà més que satisfet el públic que omplia l’església del Carme amb la rotunditat i exuberància de la seva veu en un programa en dues parts: la primera amb obres de Händel, el georgià Otra Taktakishvili, Rachmàninov, Fauré i Saint-Säens; i una segona de caràcter més espanyol, amb obres de Lara, Falla i fragments de la Carmen de Bizet.
Rachvelishvili començà el recital obrint amb gust exquisit la primera nota d’Ombra mai fu, oferint un domini excel·lent dels reguladors i mostrant un estat vocal esplèndid ja des de la primera peça. No obstant això, no semblava connectada amb la música, com tampoc no ho estava el pianista també georgià David Aladshvili, el qual, seguint la partitura en un Ipad, marcava massa bruscament les notes al piano i amb un tempo lentíssim. Més involucrats estigueren en Sol de juny, una bella peça del compositor georgià Otal Taktakishvili, en just homenatge al seu país. Però on el recital començà a prendre embranzida fou en les tres cançons de Rachmàninov, en què la mezzo mostrà una expressivitat adequada i una gran potència vocal, mentre que el pianista refrenà més el seu ímpetu inicial per oferir una interpretació més adequada. Més sofisticada –amb bona dicció francesa– estigué en les dues cançons de Fauré (Aprés un rève i Fleur jetée), i sense deixar aquest idioma cantà Mon coeur s’ouvre a ta voix i Amour! Viens aider ma faiblesse!, en què els dos artistes crearen una atmosfera molt operística, tot demostrant que ella és també una Dalila sensual i sumptuosa, rol que cantarà la tardor vinent a l’Opéra de París i que s’emmotlla perfectament a la seva veu potent i voluptuosa.
La segona part començà amb Granada de Lara, cantada en un castellà perfecte i exhibint uns recursos vocals sobrats –i fins i tot excessius, com el volum– que feren tremolar l’església del Carme. Seguiren les Siete canciones españolas de Falla: esplèndida i aflamencada en El paño moruno; de gran volum, tant ella com el piano, en la Seguidilla murciana; íntima en Asturiana; molt teatral en la Jota; amb una pronunciació tan acurada en la Nana que semblava andalusa; així com també en la Canción i tremendament aflamencada en Polo. Tancà el recital amb l’ària de les cartes i amb l’“Havanera” de Carmen, tot deixant clar per què és considerada una de les Carmen de l’actualitat, rol que domina a la perfecció. Com a bisos oferí la “Seguidilla” també de Carmen –amb uns arranjaments pianístics discutibles– i repetí Mon coeur s’ouvre a ta voix, que curiosament fou d’una qualitat interpretativa millor que a la primera part.
David Aladshvili és un jove pianista que acompanya sovint Rachvelishvili i que és força actiu en l’escena musical de Nova York. No se li pot negar una entesa total amb la mezzo, tot i un abús, en ocasions, del volum, com si estigués tocant en solitari més que no pas acompanyant una cantant. Mostrà un rendiment que resultà desigual al llarg del recital, però també unes bones maneres que de ben segur anirà consolidant amb l’experiència.
Conclusió: Rachvelishvili és una artista que s’ha anat polint amb els anys i que exhibeix una potència vocal exuberant que ara ja sap dominar amb classe i estil. Si a algú li fa falta veu, que la hi demani a la mezzo, perquè de segur que encara en ressona en algun racó de la nau de l’església del Carme!
