PALAU GRANS VEUS. Julia Lezhneva, soprano. Pavel Nersessian, piano. Obres de Händel, Vivaldi, Couperin, Schumann i Rossini. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE FEBRER DE 2022.
Per si el debut en una nova sala no fos un compromís prou important, la soprano russa Julia Lezhneva es va proposar, en el seu primer concert al Palau de la Música, el repte afegit d’un programa extremadament variat, en què no només mostrava el domini del virtuosisme tècnic que l’ha fet cèlebre a mig món, sinó que també se sotmetia a l’examen del lied, el terreny en què la veu sol quedar més exposada i, en tot cas, un registre molt diferent i d’exigències diverses a les àries d’òpera amb què va encetar la vetllada.
Evidentment, la primera part del concert va permetre-li lluir allò que el públic espera d’ella: algunes de les àries més cèlebres de Händel –“Rejoice greatly” d’El Messies– i Vivaldi –“Sposa son disprezzata” de Bajazet i “Agitata da due venti” de La Griselda– van ser, entre d’altres, els vehicles escollits per sotmetre’s a les dificultats de les interminables frases del Barroc, tant les de tempo ràpid i farcides de semicorxeres com les lentes i reposades, de valors llargs i expressivitat íntima.
Les comparacions són odioses, però els paral·lelismes amb altres cantants amb qui Lezhneva comparteix aquest repertori són fàcils de trobar i fan més evidents alguns tocs personals de les seves aproximacions, com una ornamentació molt lliure –en alguns punts potser excessivament florida–, les notes i pauses dramàtiques estirades fins a l’extrem, un registre generós tant en el greu com en l’agut i una positura corporal a voltes un pèl forçada que curiosament no té conseqüències en l’emissió, pura i adequada en cada moment a allò que cal.
A la segona part va arribar l’agradable sorpresa del cicle Liederkreis de Schumann, ubicat pràcticament als antípodes de les àries barroques en l’espectre del repertori. Lezhneva va superar amb nota aquest canvi arriscat de context amb adequació a l’estil i va aconseguir mantenir la concentració pròpia i del públic en la nova atmosfera en què es va situar durant els vint minuts llargs que dura aquesta sèrie de dotze lieder sense solució de continuïtat.
Filant molt prim, on la cantant va convèncer menys va ser en les tres cançons de La regata veneziana de Rossini que va escollir per tancar el programa, que no van acabar de propiciar el clímax final esperat.
No hi ha res per a un cantant com cantar en la llengua pròpia, i així es va complir també en Lezhneva amb dues de les tres propines: dues cançons russes per on es va passejar com va voler i que van emmarcar l’ària “Lascia la spina” de Händel.
Sortosament, com que la soprano russa era joveníssima quan va començar la seva trajectòria, el seu present és brillant fins i tot abans d’arribar a la trentena. Sigui acompanyada excel·lentment per Pavel Nersessian –que també va oferir un parell d’intervencions en solitari per separar els blocs del programa– o en qualsevol altre format, desitgem que futures actuacions a Catalunya atreguin una atenció molt més nombrosa que la discretíssima mitja entrada que va omplir el Palau de la Música en aquesta ocasió.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
