ELS TEUS CLÀSSICS. Pau Codina, violoncel. Obres per a violoncel de Bach, Enric Casals, Joan Magrané, Ricard Lamote de Grignon i Gaspar Cassadó. ATENEU BARCELONÈS. 13 DE FEBRER DE 2023.
El cicle de concerts Els Teus Clàssics, organitzat per l’Associació Joan Manén, va convocar a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès el jove violoncel·lista Pau Codina per tal que oferís un concert molt ben pensat que complia plenament el propòsit de l’Associació de difondre l’obra dels compositors catalans interpretada pels músics del país.
El programa girava al voltant de dos eixos principals: Bach i la forma suite, en aquest cas la Suite per a violoncel sol.
És ben sabut que va ser Pau Casals qui va dur als escenaris unes obres de Bach, les Sis Suites per a violoncel sol, que no eren desconegudes, però que s’usaven només com a peces d’aprenentatge. Casals les convertí en obres principals del seu repertori i en va fer el primer enregistrament entre el 1936 i el 1939.
El concert que va oferir Pau Codina a l’Ateneu explorava l’herència que Bach i aquestes Suites en concret van deixar, a través de Pau Casals, en la composició catalana.
La sessió va començar, òbviament, amb un exemple de l’origen de tot plegat, una Suite de Bach, en aquest cas la Segona, en Re menor. Seguint aquest fil conductor va continuar amb la Suite “Homenatge a Bach”, també en Re menor, que Enric Casals va compondre el 1973 i va dedicar al seu germà Pau, que moria aquell mateix any. L’obra de Casals és seriosa, bonica, sòlida, ben travada. Mira cap a Bach i en recupera l’esperit i l’atmosfera sense fer-ne imitació. Evidentment, no té res a veure amb la música “contemporània” que es feia a Catalunya el 1973 i això tant es pot llegir com un signe d’aïllament com de suprema llibertat més enllà de la dictadura dels “ismes” de l’època.
La segona part va començar amb Tombeau de Joan Magrané, una obra del 2018. En aquest cas la connexió amb Bach i amb la forma suite és més subtil i subterrània, però hi és. Tombeau s’articula en quatre parts que se succeeixen sense interrupció, en totes s’usa freqüentment un glissando descendent que proporciona a l’obra una atmosfera obscura, introvertida, de vegades meditativa.
Fou seguida per la Suite en Do major de Ricard Lamote de Grignon, una obra de factura impecable directament inspirada, tant en la idea com en l’escriptura, en les Suites de Bach, fins a l’extrem de seguir-ne també l’estructura interna (“Preludi”, “Allemande”, “Courante”, etc.).
El concert va acabar amb la Suite de Gaspar Cassadó. Aquí el fil conductor ja no passa per Bach, sinó per Casals, el mestre de Cassadó. L’obra és brillant, amb una escriptura totalment idiomàtica que explora totes les possibilitats de l’instrument i que connecta tant amb Ravel i fins i tot Debussy com amb el Falla de l’Amor brujo.
Codina, que en tot moment va oferir una interpretació de molt alt nivell i fonamentada estilísticament de totes les obres, enardí el públic amb la vibrant interpretació de la “Danza finale” de l’obra de Cassadó, un autèntic morceau de bravoure que es deia abans.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
