32è FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA PAU CASALS. Jordi Camell, piano. Integral per a piano de Pau Casals. AUDITORI PAU CASALS DEL VENDRELL. 21 DE JULIOL DE 2012.
Per Marta Trill
El Festival Internacional de Música Pau Casals homenatja des de fa més de tres dècades la figura del compositor i violoncel·lista català més reconegut internacionalment. Des de la seva creació, l’any 1981, el certamen ha reunit els millors intèrprets i conjunts d’arreu, tot convertint-se en un festival musical de referència del país. Malgrat que el repertori per a violoncel ocupa gran part de la programació, una de les propostes més destacades d’enguany ha estat la interpretació per primera vegada en públic de la integral de l’obra per a piano de Pau Casals.
Possiblement, i com deia fa uns anys una pel·lícula francesa, només el descobridor de la tomba de Tutankamon podria comprendre l’emoció de Jordi Camell, pedagog i pianista de llarga trajectòria, en rebre de la mà de Núria Ballester, directora del Museu Pau Casals, els manuscrits d’aquestes obres. No es tractava d’un territori virginal, ja que temes com Alla menueto (1955) i Prélude (1946) s’havien interpretat en alguna ocasió, però sí que era la primera vegada que es tocava el conjunt sencer de peces inèdites. La recuperació d’aquest material va ser possible gràcies a la donació dels fons de l’arxiu procedent de Washington a la Fundació Pau Casals, l’any 2005. Aquesta cessió, fomentada per Marta Casals, vídua del mestre, va motivar un estudi d’investigació, classificació i digitalització de l’obra creativa de Pau Casals. El musicòleg Xosé Aviñoa fou el responsable de la catalogació de les partitures.
Dissabte passat Jordi Camell va transmetre el desconegut llegat musical del mestre Casals en un concert que va agrupar les composicions pianístiques de Casals en dos blocs. El primer, dedicat a la seva etapa d’adolescència i joventut, comprèn del 1893 al 1898, període en què Casals encara estava estudiant. Amb només disset anys, el vendrellenc va idear tonades d’idees reiteratives com Balada i melodies brillantment penetrants com Allegro en Fa # menor. Tot i que aquestes peces són del mateix any, descobrim dues vessants del jove Casals diferenciades pel caràcter però amb la intensitat pròpia de les vivències puixants de la fadrinesa. Aquesta vivacitat també es reconeix a Pàgina íntima (1898) i Instantània (1895), temes de brevetat sorprenent. Malgrat l’origen polonès d’algunes danses, en la Petita masurca (1895) s’intueix un intent d’aproximació al nacionalisme musical practicat per coneguts de Casals, com per exemple Isaac Albéniz.
La segona part del recital va agrupar les partitures pianístiques del violoncel·lista entre el 1935 i el 1955. Tot i la gran dosi de significat polític que podria transmetre el repertori, a causa del moment històric en què va ser escrit i la situació d’exili de Casals, el recolliment i la introversió són els estats que s’hi identifiquen. Tant en la Cançó de bressol I, “Somni de l’Infant” (1935) i Cançó de bressol II (1942) com en Poema de bressol (1943) trobem un llenguatge íntim que s’aproxima a la melangia. En aquest bloc també es van escoltar els arranjaments de Cor de pastors (1942), Sardana “Melodia Pelegrí” i Sardana en Do major, efectuats pel mateix Jordi Camell. A diferència del primer bloc del concert, estructurat a partir de les tonalitats de les composicions, l’ordre de la segona part es va regir per criteris estilístics. En totes dues, però, s’hi reconeix la insistència de Casals a l’hora de presentar melodies basades en contrapunt i harmonies complexes.
Més enllà del retrat pianístic de Casals, Jordi Camell va esdevenir la veu musical d’aquesta gran figura. La música per a teclat del mestre del violoncel recorda el romanticisme centreeuropeu del segle XX, tant pel que fa a dinàmiques com pel llenguatge utilitzat. Unes demandes exigides per l’herència de Casals que Camell va saber exhibir en augment. L’expectativa del públic davant estrenes com la de dissabte passat, en què les referències i les informacions del repertori són pràcticament nul·les, es va assolir amb escreix fins al punt que l’intèrpret, a més d’oferir Sant Martí del Canigó als bisos, va haver de tocar dues de les seves creacions per satisfer les insaciables mostres d’admiració dels espectadors, Equip-o i Camí de la sínia.
