CICLE EL SO ORIGINAL. Le Concert des Nations. Acadèmia Beethoven 250. Dir.: Jordi Savall. Beethoven: Simfonies núm. 3 i núm. 5. L’AUDITORI. 10 D’OCTUBRE DE 2019.
Jordi Savall té la intel·ligència i l’habilitat de saber-se envoltar sempre dels millors músics. Ho ha tornat a demostrar un cop més amb el projecte de dirigir les Simfonies de Ludwig van Beethoven a L’Auditori al capdavant d’una orquestra formada per membres de Le Concert des Nations i de l’Acadèmia Beethoven 250 amb Jakob Lehmann de concertino i Manfredo Kraemer d’assistent de concertino, i amb Luca Guglielmi com a assistent de direcció.
Poder treballar amb els millors sempre és garantia d’èxit, tot i que tractant-se de Beethoven, calgui fer una travessia atlàntica per les aigües profundes i tempestuoses de la seva música, cosa que també requereix saber portar el timó amb mà ferma fins a bon port. No n’hi ha prou amb un bon vaixell i una bona tripulació per navegar per la Simfonia núm. 3, en Mi bemoll major, op. 55, “Heroica” de Beethoven, cal sobretot mirar molt amunt i saber-se orientar amb les estrelles que, com notes, brillen aquí i allà en un firmament intangible, com és la música d’aquest geni que ens va obrir de bat a bat les portes del Romanticisme alemany i de la modernitat musical.
Per això val a dir que, tot i l’extrema qualitat sonora d’aquest conjunt orquestral format per a l’ocasió amb músics de diverses procedències geogràfiques i també generacionals, la direcció en la travessia d’aquesta Tercera Simfonia no va sonar amb prou seguretat ni cohesió. No obstant això, des de la primera sensació sonora podíem dir que érem davant d’una de les versions més actuals que es puguin fer d’aquesta obra, i molt lluny del seu so suposadament original, sinó més aviat subjecta als contrastos rítmics que dominen tota l’obra.
Beethoven és capaç de crear una tempesta instrumental, tot oferint-nos un teixit harmònic ple de fugues vertiginoses i de les melodies més pures, com si l’esperit de Bach i de Mozart haguessin irromput en aquest geni irreverent, arquetip de l’artista lliure i maleït que llança eternament la seva obra contra la humanitat per fer-la despertar de la seva ignorància autocomplaent.
Els quatre moviments de l’Heroica, tot i la falta d’unitat amb què es van anar desplegant, van servir per invocar el temperament musical de Beethoven, que es va manifestar amb tot el seu misteri i amplitud a la segona part, amb la Simfonia núm. 5, en Do menor, op. 67, segurament la més famosa de tots els temps. Des dels cèlebres compassos inicials –siguin els de la trucada del destí o els dels cops del poder, tal com va explicar el mateix Savall en acabar el concert–, la qüestió és que progressivament es va anar fent palesa l’obra mestra fins a erigir-se per damunt del miler de persones que omplíem L’Auditori i sonar fora de l’espai i del temps.
Ara que som a 250 anys de distància cronològica del seu autor i a anys llum del context històric en què es va originar, la personalitat incombustible de Savall ens la va recrear amb vitalitat contemporània, amb temperament de modernitat, deixant-se portar per la potència de l’obra, que, més enllà del contrast rítmic constant, té imbricada una harmonia que ens parla de moltes realitats paral·leles que només una oïda avesada pot captar. Perquè tots els sentits es refinen com més s’experimenta, com més es percep, i així com el gust pot captar la subtilitat de la cuina més sofisticada, el gaudi suprem de la música resideix en la descodificació de tota la trama de sons que sonen simultàniament i que ens mostren un mural estètic sublim, com el de les Simfonies de Beethoven.
Un cop més, l’obra mestra, la dita clàssica, demostra que està per sobre del context estètic amb què es materialitza, es faci amb criteris historicistes o no, i apareix només quan som davant d’una interpretació honesta i rigorosa, com la que van fer aquests músics seguint la mà de Jordi Savall. D’aquí la seva heroïcitat, la de saber sostreure el millor dels millors.
Molt bona crítica!!!!