LIFE VICTORIA. Irene Mas, soprano. Malcolm Martineau, piano. Obres de Rossini, Mahler, Wolf, Strauss, Mompou i Toldrà. RECINTE MODERNISTA DE SANT PAU. 15 DE NOVEMBRE DE 2022.
Amb gairebé un quart d’hora de retard –per la prolongació del recital previ del mateix festival– va començar el concert que suposava el debut de la soprano mallorquina Irene Mas en solitari després de dues experiències en anys anteriors al LIFE.
L’experimentat pianista escocès Malcolm Martineau la va acompanyar en un recorregut per al qual, segons el programa de mà, la cantant s’havia volgut inspirar en la temàtica de la nostàlgia i el pas del temps a la qual es dedica el festival d’enguany, tot i que a la vista dels continguts –i gràcies a la lectura dels textos amb què el LIFE acompanya les interpretacions–, aquesta també hauria pogut ser l’amor.
Van obrir el concert les Soirées musicales de Rossini, lleugeres i aparentment juganeres, amb què la soprano va escalfar la veu per afrontar el repertori molt més dens que seguia: així, a la mahleriana Das himmlische Leben encara s’hauria agraït una major carnositat, que va aparèixer finalment amb els tres lieder de Wolf escollits –del recull Mörike-Lieder, que il·lustra probablement els pocs anys feliços de l’autor– i els tres de Strauss, en un crescendo d’intensitat que va incloure la cèlebre Die Nacht i va culminar amb la no menys coneguda Zueignung.
A la segona part, Mas i el recital sencer van acabar d’eclosionar, ja que la soprano va poder lluir-se en algunes de les millors cançons compostes en la seva pròpia llengua: així, a la seva musicalitat i bellesa tímbrica va afegir una pronunciació exquisida –amb aquelles mòrbides vocals neutres que tants problemes causen a altres cantants (i parlants)– que, de passada, va demostrar per enèsima vegada que les cançons de Mompou i Toldrà no tenen res a envejar a la gran tradició de lied centreeuropea.
Hi va mancar, tan sols, una major adequació del tempo per part de Martineau, que potser per desconeixement de les peces o del seu context semblava voler imposar un ritme massa apressat.
Dues propines –curiosament, no especialment brillants, sinó més aviat reflexives– van posar el punt final a un recital que va permetre comprovar el gran moment en què es troba Irene Mas. El festival LIFE, d’altra banda, prem l’accelerador en aquesta recta final de novembre per pràcticament culminar la desena edició.
