MADAMA BUTTERFLY de Giacomo Puccini. Llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica. Lianna Haroutounian. Ana Ibarra. Jorge de León. Damián del Castillo. Mercedes Gancedo. Christophe Mortagne. Isaac Galán. Felipe Bou. Antonio Durán. Eduard Moreno. Alejandro Llamas. Vanesa Cañizares. Irene Mas. Numil Guerra. Jan Cambra. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Giampaolo Bisanti. Dir. escènics: Moshe Leiser i Patrice Caurier. LICEU. 12 DE GENER DE 2019.
La popularitat d’un títol com Madama Butterfly de Giacomo Puccini afavoreix les lectures clàssiques i sense interpretacions gaire rebuscades. Per a qui fos la primera vegada que anava a veure aquesta òpera, la coproducció del Liceu amb la Royal Opera House Covent Garden de Londres signada pel tàndem Moshe Leiser i Patrice Caurier ofereix una lectura fidel a l’obra original amb una estructura escènica de gran senzillesa de mitjans que centra l’interès en els personatges i on el més elaborat aspecte decoratiu és el vestuari i maquillatge dels personatges. Una producció, doncs, de fons d’armari, útil, que no passa de moda. En canvi, per a qui amb aquesta sumava tres ocasions en menys de quinze anys de veure Madama Butterfly amb la mateixa fesomia, no és que la producció es veiés com inadequada, però sí que es percebia gastada, per massa vista. No podem equiparar-la a les preciosistes escenografies de Zeffirelli, ni tan sols a les teles de trompe l’oeil de Mestres Cabanes. Caurier i Leiser queden a anys llum d’aquest efectisme; de fet, ni tan sols ho pretenen.
L’anàlisi en aquesta ocasió, doncs, s’ha de centrar en el resultat musical de la producció i cal dir que, en aquest àmbit, l’èxit ha estat notable, començant pel descobriment d’una soprano, l’armènia Lianna Haroutounian, que debutava al Gran Teatre del Liceu amb un dels papers més exigents de la literatura operística. Cio-Cio-San requereix una soprano lírica capaç de suportar en escena durant més de dues hores amb un cant que ha de combinar la delicadesa de la innocència amb el dramatisme de la dona i mare lliurada. La fragilitat pròpia d’una papallona s’escau a la perfecció amb la psicologia del personatge de Madama Butterfly, si bé Puccini dissenya un paper de gran pes vocal amb un registre agut rodó i ple, de fàcil accés. Haroutounian va saber recrear la japonesa amb la majestuositat d’una cantant que domina el seu instrument i entén i té assimilat el rol. Des de l’inici va saber adaptar-se a la fragilitat del personatge amb l’elegància i la sinuositat de la gestualitat japonesa per anar evolucionant amb gran aplom i superioritat al llarg de l’òpera i realitzar impecablement “Un bel dì vedremo” i acabar de forma emotiva amb una gran teatralitat.
Si bé amb un protagonisme secundari, el paper de Suzuki, la serventa i amiga de Butterfly, té moments de gran lluïment compartit, com el duet de les flors al segon acte. L’espanyola Ana Ibarra va enfocar amb gran saviesa aquest personatge, que mai pren el protagonisme però que és el pilar i el sosteniment de la fràgil Cio-Cio-San. Així ho va fer valer en tota la seva actuació, amb un instrument homogeni i un color vocal càlid, fet que li va valer una ovació final sonora i merescuda. L’ingrat paper de Pinkerton va recaure novament –ja l’havia interpretat en l’anterior reposició de l’òpera al Liceu– en el tenor canari Jorge de León. La insolència del personatge al primer acte, sobretot en el diàleg amb Sharpless, va anar acompanyada d’una magnífica interpretació vocal, amb un timbre sempre vibrant –potser en ocasions massa recurrent– però tanmateix de gran eficàcia. El seu duet d’amor amb Cio-Cio-San va afegir quirats a la qualitat musical general, en la qual va tenir també un gran protagonisme la direcció musical de Giampaolo Bisanti. El mestre italià, que a la roda de premsa ja va demostrar el seu coneixement profund de l’òpera, va fer enlairar qualitativament l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu amb una direcció inspirada, ressonant i una conducció orgànica i elàstica: exultant en estil puccinià als moments més solars, íntima i amorosida als moments més subtils. Entre aquests, el cor a bocca chiusa que sovint sona més aviat en forma de vocalise per poder ser escoltat des de fora d’escena i que, en aquesta ocasió, va oferir una interpretació a càrrec del Cor del Gran Teatre del Liceu no sempre ben empastada però de lloable actitud intimista.
Cal apuntar encara l’actuació notable de l’esplèndid Sharpless de Damián del Castillo i la recreació excel·lent del matrimonier Goro, a càrrec del veterà Christophe Mortagne. També la luxosa aportació en un paper tan menor com el de Kate Pinkerton d’una soprano de les facultats de Mercedes Gancedo. Molt correctes els breus però lluïts papers del príncep Yamadori d’Isaac Galán i l’oncle bonze de Felipe Bou, i, malgrat el caràcter de particchino dels altres rols, cal lloar la professionalitat dels responsables respectius: Eduard Moreno, Alejandro Llamas, Vanesa Cañizares, Irene Mas i Numil Guerra, a part del nen Jan Cambra, com a fill de Cio-Cio-San, querubí i dòcil a parts iguals a requeriment de la seva llarga presència a escena.
Fins al 29 de gener es pot gaudir d’aquesta òpera al Liceu amb nombroses representacions en què s’alternaran Maria Teresa Leva i Ainhoa Arteta amb Haroutounian en el rol de Cio-Cio San, però també els noms de Justina Gringyté, Rame Lahaj, Gabriel Bermúdez i Moisés Marín en els altres rols destacats.
Imatge destacada: © Antoni Bofill
