LICEISTES I CRUZADOS, comèdia en dos actes, en vers i en el català que ara es parla, original de Serafí Pitarra (pseudònim de Frederic Soler)i d’Enric Carreras (un altre pseudònim del mateix Soler). Andreu Gallén. Anna Moliner. Berta Giraut. Camilo Garcia.Francesc Ferrer. Jordi Banacolocha. Jordi Vidal. Oriol Guinart. Pau Viñals. Pep Sais. Direcció i adaptació: Jordi Prat. Direcció musical: Andreu Gallén. TEATRE NACIONAL CATALUNYA. 12 D’OCTUBRE DE 2014.
Per Roberto Benito
La temporada passada el TNC tancava amb una de les obres més emblemàtiques d’un dels pares del teatre català del segle XIX, Serafí Pitarra. Si llavors van ser tan sols tres funcions al mes de maig amb un èxit absolut, ara serà tot un mes al mateix espai de la Sala Tallers del TNC, del 9 d’octubre al 9 de novembre.
“Què fa una crítica de teatre en una revista de música?” podria ser la primera qüestió del lector. La resposta ràpida i clara és que d’una manera tangencial i directa ens “parla” i ens “canta” de l’afició operística de la ciutat de Barcelona al voltant del 1865, moment en què aquesta joia teatral va ser escrita i estrenada.
El coliseu operístic per excel·lència i de tradició des del segle XVIII va ser el Teatre de la Santa Creu, avui conegut com a Teatre Principal, a la part inferior de La Rambla i on es van veure les primeres òperes dels grans compositors del XVIII i primera meitat del XIX (del Classicisme i representants del bel canto del Primo Ottocento). Quan el 1847 es va inaugurar el Gran Teatre del Liceu va començar una disputa entre tots dos teatres, dos tipus de públic operístic, dos repertoris, dos tipus de societats, més tradicionals a la Santa Creu i més moderns al Liceu, més burgesos i populars al nou teatre i amb pedigrí de la petita i antiga noblesa catalana al més antic.
Això va originar, segons les cròniques, disputes que anaven més enllà de la música i és aquí on entra l’humor i la ironia de Serafí Pitarra, reforçats en l’adaptació i direcció escènica de Jordi Prat i Coll, tot donant lloc a un espectacle dinàmic, graciós, crític i de bona interpretació per part dels elements humans.
Amb una durada de prop de noranta minuts, l’argument gairebé goldonià del projecte de matrimoni d’una pubilla catalana filla d’un Cruzado (seguidor acèrrim del Teatre de la Santa Creu) es veu enganyat per les intencions de surar d’un liceista de pro que encobreix els seus gustos operístics per guanyar-se el vistiplau del pare. Aquest engany es veu descobert per la pubilla, que està enamorada d’un tercer rebutjat pel seu pare com a possible candidat. El text, en un català encara sense normalitzar en versos heptasíl·labs magníficament dits, s’anava barrejant amb petites picades d’ullet musicals operístiques i de música de l’època interpretades per tots els actors i en què s’ha de valorar més l’oportuna ironia de l’actuació que no la qualitat de les veus i un magnífic acompanyament al piano d’Andreu Gallén.
Destacar algun dels nou actors i actrius del repartiment seria injust, ja que és tot un paquet que funciona amb la frescor i dinàmica que exigeix el text i que recorda la immediatesa, senzillesa i proximitat de la commedia dell’arte o dels entremeses cervantins. Un espectacle, en definitiva, per a molts públics (musicals, teatrals…, sense exclusió) i per a totes les edats, pensat des del respecte a la tradició i al moment en què va ser escrit i estrenat, però amb un aire contemporani en perfecte equilibri.
Benvingut el maridatge de teatre, música i història en aquests formats directes i amb tan bon resultat.
