Blas Matamoros: Alejo Carpentier y la música
173 pàgines
Fórcola Ediciones. Madrid, 2018
Aquest és un llibre formalment inclassificable, car no és exactament un assaig, ni tampoc una biografia ni, no cal dir-ho, una narració, però diguem-ho d’antuvi, tanmateix és de lectura apassionant. Hom parteix d’una realitat bàsica: que Alejo Carpentier ha estat un dels pocs creadors literaris, almenys dels darrers cent anys, en els quals la música, i de manera particular la música culta, adquireix un protagonisme més accentuat i més determinant en la seva obra.
Des d’aquesta realitat, d’aquest nucli dur temàtic, l’assagista argentí Blas Matamoros confegeix una mena de biografia literària-musical de l’escriptor francocubà. D’un escriptor amb una existència complexa, començant pels seus orígens suïssos-russos, la naixença al país helvètic, l’estreta vinculació amb la cultura francesa i, definitivament, la connivència amb la Cuba castrista. Tot això amb uns estudis estroncats d’arquitectura i força sòlids de música i amb grans coneixements de musicologia. Com es pot veure, es tracta d’un magma espès i complex, de difícil abastament, en el si del qual l’assagista sedimenta, exprimeix i escorre fins a l’extenuació tot allò que es refereix, tal com s’ha apuntat abans, a la presència del fet musical a l’obra literària de l’escriptor.
El treball de Matamoros no és d’analista ni tampoc fa una secció de l’escriptura i de l’opus de Carpentier; no esdevé crític literari, ni crític literari musical –concepte apuntat suara–, sinó que mostra la interacció íntima i simbiòtica entre els dos components a redós d’un aplec de narracions –algunes de les més importants– en les quals es produeix aquest fet.
Això suposa en primer lloc un gran coneixement de l’obra de l’escriptor, però també de la història de la música i de les seves formes, i ensems una capacitat per fer literatura damunt la literatura. El llibre, per tant, és riquíssim en suggestions, en reflexions profundes, brillants i sovint imaginatives –en aquest sentit, pura literatura–, en què l’aportació creativa, no sols analítica de Matamoros, és d’un atractiu notable.
A la fi resulta un tot a part, en el qual, a més, se’ns mostra clarament l’ideari musical –criteris, preferències, opinions, reflexions, etcètera– de Carpentier. Un ideari que il·lumina un món molt ric, molt personal, molt discutible també, però enormement obert a consideracions de molts tipus. L’edició és molt acurada i fins i tot conté un –en aquest cas– molt útil índex onomàstic.
Imatge destacada: Alejo Carpentier
