L’ELISIR D’AMORE de Gaetano Donizetti. Aleksandra Kurzak. Rolando Villazón. Joan Martín-Royo. Ambrogio Maestri. Cristina Obregón. Dir. escènica: Mario Gas. Dir. musical: Daniele Callegari. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. LICEU. 27 DE MAIG DE 2012.
Per Mercedes Conde Pons
Dels efectes que l’elixir de Dulcamara provoca sobre la producció de Mario Gas per a l’òpera de Gaetano Donizetti L’elisir d’amore ja en vam parlar en la crítica publicada el passat mes de novembre de 2012 i, per tant, no hi insistirem.
Però en les quatre funcions programades aquest mes de maig de 2013 hi havia l’al·licient, entre morbós i artísticament interessant, d’escoltar el tenor mexicà Rolando Villazón en una òpera representada a Barcelona per primer cop després de la seva compromesa operació a les cordes vocals a causa d’una afecció que l’hauria pogut allunyar definitivament de la carrera de cantant. Entrades exhaurides i fins i tot cartells a l’entrada demanant entrades en revenda eren símptomes prou evidents que les expectatives eren presents i s’esperava, en alguns casos, reviure la màgia del primer “Elisir” que Villazón va cantar al Liceu la temporada 2004-05.
Però la màgia no va venir donada per l’efecte Villazón (si més no a nivell vocal), sinó per un conjunt de variables que, novament, tenen a veure amb la no gens caduca producció de Mario Gas, el mestratge dels grans cantants –en aquest cas en la figura d’Ambrogio Maestri– i, això sí, la comicitat de Villazón, que inevitablement es contagiava als altres cantants en escena i donava peu a gags escènics únics i, fins i tot, en algun cas improvisats.
Rolando Villazón ha perdut quirats en la seva veu, el seu timbre és més opac –fet evident sobretot en el registre agut–, però conserva encara la característica bellesa d’una veu inconfusible. Allò que Villazón ja no pot oferir amb la veu, però, ho substitueix ara amb aportacions teatrals. I en el cas del personatge de Nemorino, Villazón li aporta la seva vis còmica, el seu histrionisme que oscil·la entre el clown i el –cada cop més accentuat– mimetisme d’estil charlotià o, fins i tot, d’evidents influències misterbeanianes (qui no recorda el personatge de Mr. Bean creat per l’anglès Rowan Atkinson?). Nemorino encara és un “idiota” (ell mateix ho diu), però és, sobretot, l’idiota feliç que amb la seva innocència i encant personal fascina fins i tot una superficial com Adina. I fascinat és com va quedar un cop més el públic del Liceu, que potser no va poder lloar la “Furtiva lacrima” amb l’energia que ho va fer 8 anys enrere, però que va quedar un cop més atrapat per la personalitat escènica del mexicà.
Al seu costat, dèiem, els altres protagonistes es contagiaren de l’histrionisme villazonista, que, d’altra banda, també afavoreixen els arquetips propers a la Commedia dell’Arte que presenten els diversos personatges de l’òpera. Així doncs, Aleksandra Kurzak, que debutava al Liceu amb moltes expectatives generades, va deixar-se anar progressivament al llarg de la funció i s’alliberà escènicament cap al final, mentre que vocalment s’anava extingint la seva energia, amb un registre agut més limitat del que s’esperava. Joan Martín-Royo va retratar un Belcore ideal, accentuant la seva fatxenderia amb gestualitat escènica reiterada marca de la casa i una articulació molt precisa, al servei de la paraula i l’acció; si bé, a vegades, amb una projecció vocal limitada. Finalment, Ambrogio Maestri, que va rebre les ovacions més estentòries i merescudes, va demostrar un cop més que el seu mestratge (fent honor al seu cognom) no és només d’alçada (quina presència escènica de més de 2 metres d’alçada!), sinó també de potència i escola. De l’escola italiana antiga, feta de veus de pes específic, capaces d’assumir tant rols belcantistes com verdians sense veure’n afectada la integritat. Maestri va inundar literalment el teatre amb un elixir que era, principalment, fet de la seva veu, ni Calisay, ni Bordeaux, ni Moscatell…
Daniele Callegari, un cop més, va dirigir aquestes funcions de L’elisir d’amore respectant la respiració dels cantants i buscant dotar l’òpera de l’espontaneïtat popular i el lirisme delicat que defineixen la seva música. Al final, ovacions a Ambrogio Maestri i a Rolando Villazón, que, emocionat i excitadíssim, va besar el terra de l’escenari del Liceu, en un gest d’agraïment ostensible a un públic comprensiu i valoratiu.
