PALAU GRANS VEUS. Juan Diego Flórez, tenor. Orquestra de València. Dir.: Riccardo Minasi. Àries de Mozart, Gluz, Donizetti, Massenet i Verdi. PALAU DE LA MÚSICA. 17 D’ABRIL DE 2018.
Per Marc Busquets Figuerola
Per tercer any consecutiu des que s’inicià el cicle Palau Grans Veus al Palau de la Música Catalana la temporada 2015-16, el tenor Juan Diego Flórez visita l’auditori modernista de manera anual en un idil·li amb el públic que sembla no minvar. Així, la temporada 2015-16 hi oferí una selecció de napolitanes acompanyades per un conjunt orquestral que incloia la mandolina d’Avi Avital, i hi tornà la temporada següent 2016-17 amb un recital acompanyat per Vincenzo Scalera el dia de Sant Valentí. A més a més del concert de la temporada actual, la vinent hi tornarà en un projecte que s’ha anomenat Universo Flórez. I és que si el tenor era molt present a l’era Matabosch del Liceu –Semiramide, La Cenerentola, La fille du régiment, etc.– actualment la seva presència al Teatre és inexistent, raó per la qual el públic barceloní omple aquesta cita anual al Palau de la Música presentant un sold out total.
I si bé és cert que la connexió amb el públic va ser absoluta, també és cert que el concert del 17 d’abril passat, tot i que generós, presentà un cert aire de dejà vu. El que havia de ser un recital d’àries de Mozart –compositor en el qual ha centrat el seu darrer disc– acabà sent una selecció d’àries i passatges orquestrals a càrrec d’una Orquestra de València carregada de decibels.
De tot el concert, només el primer bloc fou dedicat a Mozart, començant per l’obertura de La clemenza di Tito mancada de tota sofisticació sota la batuta de Riccardo Minasi. Flórez es presenta al públic amb l’ària de La flauta màgica “Dies Bildnis ist bezaubernd schön”, en què no es mostrà massa còmode en la línia de cant mozartiana, i deixant palès que el de Tamino no és –ni sembla que serà– un dels seus personatges. Més còmode es mostrà en l’ornamentada “Si spande al sole in faccia” d’Il re pastore, en què les agilitats i la dicció italiana fan treure el millor del cantant. El bloc mozartià es clausurà amb l’obertura de Don Giovanni, interpretada amb menys interès que la de La clemenza, uns ritmes massa accelerats i molt poca cura a la línia musical mozartiana.
El bloc següent estigué dedicat a Orphée et Eurydice, que ha interpretat recentment a La Scala de Milà, en una producció que estrenà a la Royal Opera House de Londres. De l’òpera de Gluck interpretà les dues àries del protagonista masculí: “L’espoir renaît dans mon ame” i “J’ai perdu mon Eurydice”, abordades per Flórez de manera exquisida i un cant elegantíssim, una elegància que malauradament no seguí l’orquestra, que no mostrà cap tipus de matís en aquesta partitura que precisament necessita això. En una transició prou forçada es passà de Gluck a Donizetti amb el ballabile i dansa militar de L’assedio di Calais amb una orquestra ja desbocada del tot en els ritmes belcantistes. Clausurà la primera part com a Edgardo de Lucia di Lammermoor –que la temporada 2015-16 a Barcelona va suposar el seu debut en el rol– interpretant bellísimament “Tombe degli avi miei… Fra poco a me ricovero”, un tipus de repertori on se sent el millor de Flórez, però del qual s’enyorà que no interpretés també la cabaletta “Tu che a Dio spiegasti l’alli” per completar l’escena, fet que hauria tingut més sentit.
La segona part s’inicià amb un plat fort: “Ah! Fuyez, douce image” de Manon de Massenet, ària molt ben interpretada per Flórez i amb una orquestra més continguda. Seguí amb “Pourquoi me réveiller” de Werther, també de Massenet, que ja interpretà en la seva darrera visita a Barcelona.
L’últim bloc estigué dedicat a Verdi, amb el ballabile d’I vespri siciliani, dirigit amb dinàmiques massa trepidants per Riccardo Minasi, igual que l’obertura d’Alzira. Del compositor italià, el tenor n’interpretà “Questa o quella” i “Parmi veder le lagrime” de Rigoletto, un títol que interpretà fa anys junt amb Diana Damrau i que retirà del repertori i en què Flórez exhibí un cant sòli i elegant. Va cloure el concert l’escena d’Alfredo del segon acte de La traviata, “Lunge da Lei… Dei miei bollenti spiriti… O mio rimorso”, que cantà de manera efectiva, un rol per cert en què debutarà la pròxima temporada en una nova producció al Metropolitan de Nova York. Com a bisos, i com ja és tradicional en l’artista, oferí dues cançons a la guitarra –una iniciativa que provoca tants admiradors com detractors– i finalitzà la tanda de propines amb Granada, aquest cop amb orquestra, i posant el públic dempeus en una ovació conjunta. Sens dubte, l’idil·li d’aquest cantant amb el públic barceloní segueix ben viu. L’any que ve més Flórez al Palau.
