LA FÀBRICA DE LIED. Marta Casals, soprano. Esther Pinyol, arpa. Obres de Hahn, Watkins, Morera i tonades populars recollides per Joan Tomàs. CASAL DOCTOR DAURELLA DEL MUSEU ARXIU TOMÀS BALVEY DE CARDEDEU. 11 D’OCTUBRE DE 2019.
Catalunya és un país on el teixit musical de proximitat presenta una preocupant descomposició i limitació econòmica. Les excepcions hi són, però com a tals, són poques. Es tracta d’un teixit que s’hauria de potenciar com un dels principals agents per ampliar i adquirir nous públics. Una d’aquestes excepcions és el festival La Fàbrica de Lied, comandada pel cantant i gestor Jordi Mas. Entre els seus diversos concerts organitzats en aquesta novena edició, Cardedeu va acollir un recital que coincidia amb la inauguració de l’exposició dedicada a l’artista vallesà Josep Borràs. Una activitat que també estava vinculada a la sostenibilitat a partir de la mostra d’escultures tractades amb la tècnica de l’assemblage en una dialèctica desconstructiva que recicla i transforma material per obrir la reflexió sobre el valor de l’art actualment. En aquest sentit, el cicle ha sabut establir vincles entre les arts i expandir la funció del museu com a seu de cultura. En part, gràcies al fet que des del 2017 també ha comptat amb la implicació del Servei Educatiu de l’Ajuntament.
El cicle compta amb intèrprets catalans de sòlida formació musical, com l’arpista Esther Pinyol i la soprano Marta Casals, que van encetar el recital amb exemples de chanson francesa de Reynaldo Hahn. Ambdues van abordar una selecció de peces en francès, anglès, català i espanyol, cantades amb claredat i adequació estilística i intenció en la pronúncia dels textos. La majoria de pàgines es movien en el registre central de la veu, a vegades amb una vocalitat en spianato, d’altres amb salts i girs d’arrel popular, en una recuperació patrimonial catalana duta a terme pel folklorista i músic Joan Tomàs (1896-1967). D’ell es va incloure El taronger; Non-non, amb el seu perfil de cançó de bressol; Pessic de muntanya, amb la gràcia teatral a partir de determinades inflexions teatrals en l’entonació, i El bon caçador, que seguia formes estròfiques, senzilles i breus amb uns acompanyaments harmònics molt clars, en ocasions a partir d’acords desplegats.
El format també rememorava les antigues sessions de hausmusik, sovint protagonitzades per dones durant el segle XIX. Dues de les Cançons de carrer de Morera i un bis amb una de les Tonadillas de Granados van cloure una cita d’un cicle molt interessant i dinamitzador cultural que, any rere any supera amb tenacitat les nombroses dificultats –sobretot econòmiques–, alhora que descentralitza l’oferta musical d’un gènere amb insuficient ressò entre la programació musical catalana llevat d’alguns grans cicles. La seva és una convocatòria de proximitat en diverses poblacions situades a l’entorn del Montseny que acabarà al desembre i que presenta cites com la del 10 de novembre a Mosqueroles, on la figura de Joan Tomàs serà reivindicada amb una conferència prèvia sobre les seves figura i aportació cultural, de primer ordre, així com la inclusió d’altres tonades recollides per ell que es cantaran en el concert posterior.
Imatge destacada: (c) Enric Planas
