L’AUDITORI CAMBRA. Ilker Arcayürek, tenor. Simon Lepper, piano. Obres de Schubert. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 25 D’OCTUBRE DE 2017.
Per Josep Barcons
En col·laboració amb la capçalera «440», L’Auditori ha publicat un número especial de temporada en format de revista que es dona gratuitament a l’entrada dels concerts. En l’apartat dedicat a la programació de cambra, s’hi explica que una de les propostes més interessants de la temporada –i ho subscrivim– és un cicle de lieder de Schubert interpretat per veus emergents. Però al mateix article, hi llegim que “Barcelona no ha estat un escenari gaire avesat al lied”(!), que “aquesta forma musical [sic] va ser clau en el repertori del compositor” (el lied és un gènere i no una forma) i que “els lieds [sic] de Schubert són uns grans reclams”.
Recordo que a l’època en què estudiava al conservatori, ens insistien que el plural de lied era lieder. Mai ‘lieds’! Però –ara que, per obra i gràcia de l’IEC, dona i dona s’escriuen igual, i que el sol terraqüi i el sol aeri poden confondre’s– també hi ha alguns organismes que accepten el plural a la catalana, amb la -s final en comptes de fer-ho a l’alemanya, d’on s’ha manllevat el terme. Però posaria la mà al foc que els tres quarts de platea que omplien la Sala Oriol Martorell de L’Auditori en l’estrena del cicle el 25 d’octubre passat utilitzen el terme lieder com a plural de lied.
I hi posaria la mà al foc perquè, durant tot el concert inaugural d’aquesta primera cita amb els lieder de Schubert, hi va haver un silenci respectuós al llarg de tot el concert (només pertorbat per dos caramels: inevitables, ells, ai las!). I un silenci i una actitud d’escolta amatents així només poden denotar que el públic era un públic selecte i –per tant– avesat al lied. Un públic entre el qual es comptava el doctor Jordi Roch (veritable promotor del gènere a casa nostra), a qui l’afirmació que Barcelona no ha estat avesada al lied li deu haver fet mal a les orelles… i a l’ànima.
Qui no estava avesat al lied no és pas la ciutat de Barcelona, sinó L’Auditori, en una anomalia cultural que la programació reverteix amb encert, tot situant quatre concerts dins la temporada de cambra. Perquè no sols es restitueix un greuge, sinó que es fa d’una manera encomiable, presentant quatre recitals de lieder esparsos de Schubert (no pas els cicles tan coneguts) en boca de noms que han trepitjat poc o gens els escenaris barcelonins: Ilker Arcayürek, Samuel Hasselhorn, Josep-Ramon Olivé (ell, òbviament, sí que ha cantat a Catalunya) i Franziska Heinzen. Un tenor, dos barítons i una soprano.
D’Ilker Arcayürek –nascut a Istambul però crescut a Viena (fou solista del Mozart Boys’ Choir i membre del Cor Schoenberg)–, la revista «Opera Now» n’ha dit que té una “veu d’or”. I no és estrany, perquè el seu instrument és càlid i resplendent, brillant i noble, valuós i delicat. Però la seva veu també és robusta i notablement operística, un terreny on ha abordat els rols de Tamino (La flauta màgica), Rodolfo (Bohème), Andres (Wozzeck) o Claudio (Das Liebesverbot). Però malgrat tenir projecció dramàtica, la seva veu jove és suficientment versàtil com per abordar amb amabilitat el repertori més cambrístic i exquisit. Així ho va demostrar al llarg de tot el concert al costat de Simon Lepper, que és professor d’acompanyament al Royal College of Music. Lepper toca amb una suavitat quasi pastosa (en el bon sentit), amb una articulació que evita cap punxa i cap sorpresa, amb les mans pràcticament enganxades al teclat.
Sobre el seu coixí sonor, ric en matisos, amb preponderància de perlejat gustós, la veu d’Arcayürek va flotar amb elegància. Arcayürek és expressiu i la seva veu té una corpulència cuidada de dalt a baix. Té uns aguts musculats que sap conduir fins al piano timbradíssim, tot evitant cap barroerisme altaner i cap reflex d’inoxidable, tal com es va veure en els diversos lieder que va interpretar (la gran majoria notablement compromesos), en un recital que va acabar amb un bis que responia delicadament als aplaudiments sonors del públic.
Felicitats i gràcies a la sinergia creada entre L’Auditori, el Centro Nacional de Difusión Musical i l’Associació Franz Schubert, que té com a alma mater el doctor Jordi Roch, que ha permès establir un nexe fructífer entre Vilabertran i L’Auditori. Que aquest gest –que s’allargarà els dos propers anys– serveixi per continuar avesant un dels principals equipaments musicals de Barcelona a un repertori tan refinat oferint als seus ciutadans (sí avesats al lied) un bon entorn per gaudir-ne.
