5è CICLE DE MÚSICA CATALANA JOAN MANÉN. Marta Arbonés, soprano. Josep-Ramon Olivé, baríton. Emili Blasco, piano. De la cançó popular a la cançó catalana. Obres de: F. Alió, J. Pahissa, F. Pujol, J. Gibert-Camins, J. Serra, F. Mompou, J. Nin-Culmell, J. i R. Lamote de Grignon, J. Cassadó, J. Marimón, J. Garreta, F. Longàs, R. Gerhard, J. Valls, M. Blancafort i E. Toldrà. ATENEU BARCELONÈS. 7 D’ABRIL DE 2016.
Per Jaume Comellas
És magnifica la tasca que promou amb tanta conseqüència l’Associació Joan Manén en els seus cicles, en oferir un gavadal de música catalana en què figura una part destacada de patrimoni amagat i dissortadament massa absent de les programacions habituals.
Aquest és perfectament el cas del recital que ens ocupa, que porta un títol que segons com es podria considerar incomplet, ja que més exactament hauria hagut d’afegir al mot popular el de catalana, una redundància –en aquest cas– útil com a definidora més precisa de la realitat. I potser també hauria resultat escaient eliminar el mot popular, perquè en el força, que no tot, que contenia el programa de cançó popular, sempre era tractada i enriquida per la mà culta dels diversos i il·lustres compositors que la representaven: des de la figura angular de Francesc Alió a Mompou, passant per Manén, Joaquim Nin-Culmell, Gerhard, etcètera; tot això, al costat d’obra original. En conjunt, un programa atractiu, una visió d’ampli espectre de lied català, d’un context estètic bàsicament homogeni i bàsicament situat en el Noucentisme, encara que el llenguatge de Gerhard o de Mompou trencava en part aquesta consideració. Gaudir de temes de compositors tan poc gaudits, valgui la redundància, com Garreta, F. Pujol, F. Longàs, Joaquim Serra, Joan Manén, Pahissa i els Lamote constituïa un tot d’al·licients exquisits gratificants. Hi ha en gran part d’aquesta música la conjunció d’identitat cultural pròpia, de sabor i perfum ingènuament popular i de mestria i ambició en el tractament formal.
La interpretació va ser de dos joves cantants nostres que van evidenciar les dificultats de fer front al lied. Ho van fer bàsicament bé; van exhibir qualitats de base, com dicció i afinació, com unes veus rodones nascudes de sengles bons instruments: lleugera la de Marta Arbonès i rotunda i exactament baritonal la d’Olivé. Però els dos van atendre més la dimensió formal o escolàstica que no l’expressiva, que és la que ha de prevaler en un gènere com aquest, tan fet d’intencionalitat, de perfum, de matís, d’insinuació, de misteri amagat en racons inefables… No sé si és dir una boutade presentar aquesta qüestió: els professors de cant, de cara a aquest repertori, ¿aconsellen que els seus alumnes escoltin les versions d’Emili Vendrell, de Victòria dels Àngels o de Manuel Ausensi? I no es tracta de caure en la imitació, sinó en la lliçó de fons dels seus quefers mestrívols. Crec que no és un mal consell. Potser en el fons tot plegat només és qüestió de maduresa i aquesta virtut necessita temps, justament de maduració.
Emili Blasco, ultra acompanyar amb criteri els cantants, va oferir dos interludis a piano sol, dues composicions de Pahissa i Mompou, reconfortants d’intel·ligència i criteri.
