PALAU GRANS VEUS LIED-FESTIVAL LIFE VICTORIA. Benjamin Appl, baríton; Kristian Bezuidenhout, piano. Obres de Schubert, Mendelssohn i Schumann. PALAU DE LA MÚSICA. 26 DE SETEMBRE DE 2019.
Pronunciar grans frases per a la història és una temptació sovintejada en els que tenen l’ofici d’opinar sobre realitats de naturalesa molt diversa: des de política a artística. Aquestes frases, tanmateix, si no posseeixen el mèrit d’una acurada versemblança amb la realitat definida, s’esmunyeixen en la memòria i queden en intents, sovint exhibicionistes, dels seus autors. Afinar la idoneïtat és quelcom fruit normalment del profund coneixement de l’autor, sovint anònim. Aquest és el cas amb molta exactitud del crític que va qualificar Benjamin Appl com “el referent de la nova generació de cantants de lied”, segons reportava el resum biogràfic d’aquest baríton el programa de mà, alhora manllevat de la prestigiosa publicació londinenca «Gramophone Magazine».
Després del seu recital al Palau, dissortadament poc acompanyat d’espectadors, un hom celebra que la interpretació del lied, almenys el romàntic alemany, que és el que fa al cas, es tregui del damunt els engavanys d’unes formes d’entendre aquest lied massa reiterades, massa repetides; i amb això no pretenem negar-ne la solidesa i profunditat. I en aquest cas aquí s’afegeix un cert plus de mèrit, en tractar-se d’un deixeble del gran Dietrich Fischer-Dieskau, que en bona mesura ha estat el pare d’aquesta escola els darrers quaranta anys o més; escola gran, però hi insistim, massa insistida –valgui la redundància.
Schubert a la primera part en lieds sense relació entre si i el transcendental cicle Dichterliebe de Robert Schumann a la segona van configurar la seva aportació. Li va costar entrar en calor i als primers lieds es mostrà un pèl fred, característica accentuada per una certa tendència als tempos lents: de fet, aquesta característica va presidir en gran manera tot el recital i té força a veure amb el seu ideari –valgui l’expressió– personal de la interpretació. A això també hi ajuda una veu jove, noble però encara no ben rodona, amb fins i tot un deix aspre i dur. A Appl li agrada mastegar la música, no engolir-la; la fa madurar, s’abandona en certa mesura al gaudi serè i intens, que no excitat, de les partitures. Aquesta primera part va acabar amb sengles versions, de Nachtstück i Im Abendrot, que van seduir els espectadors; que van aconseguir que aquella expectació inicial en el sentit d’“on anirà a parar” es convertís en un lliurament incondicional i entusiasta.
Dichterliebe, el cicle per excel·lència de Robert Schumann, va ser una mena de recorregut triomfal del cantant, i que se’m dispensi el símil esportiu. Però va ser, cal insistir en això, el seu recorregut, el propi i confegit des d’una almenys aparent voluntat justament que fos el seu camí; no recórrer els d’altres; el de posar vida, no rutina, a la interpretació del gènere. També aquí el tempo sostingut i el control expressiu molt al límit; fins i tot amb el risc de caure en un cert excés.
Un altre nom jove, el pianista Kristian Bezuidenhout, també impermeable a ahirs formals, va esdevenir un acompanyant perfecte de compenetració i de compartir evangelis formals. I a l’hora del seu lluïment personal, la versió solista de les molt poc programades Cançons sense paraules (Lieder ohne Worte) va portar els espectadors al pla d’una certa aproximació a l’èxtasi emotiu; amb molt pocs minuts va envair l’auditori de transcendència. Llàstima que no s’oferissin en fortepiano, aquest instrument de so tan noble i tan absent del nostre negoci musical.
