PALAU 100. Berliner Philharmoniker. Kirill Petrenko, director. Louise Alder, soprano. W. A. Mozart: Simfonia núm. 25, en Sol menor, KV 183/173dB; Exsultate, jubilate, KV 165/158a. R. Schumann: Simfonia núm. 4, en Re menor, op. 120. PALAU DE LA MÚSICA. 2 DE MAIG DE 2023.
Després d’una setmana intensa de col·laboració amb l’Orfeó Català, primer a Berlín i després a la Sagrada Família, l’Orquestra Filharmònica de Berlín, amb el seu titular Kirill Petrenko al capdavant, va recalar al Palau.
Com sempre que l’orquestra berlinesa ve a Barcelona, l’edifici modernista lluïa un ple absolut. En aquesta ocasió, la Missa de la coronació de Mozart, que s’havia interpretat tant en terres alemanyes com al temple de Gaudí, va ser substituïda per la Simfonia núm. 25 en Sol major del salzburguès (que sí que s’havia fet a la Sagrada Família), i de l’Exsultate, jubilate, KV 165 ofert a Berlín, se’n va interpretar un fragment per a soprano solista, mentre que la Quarta Simfonia de Schumann interpretada a la seu de la Filharmònica es va mantenir al Palau.
Tot i que l’orquestra estava minimitzada a una cinquantena d’instruments, la proposta de Petrenko sobre Mozart va sorprendre més d’un, de tant que ens hem acostumat a escoltar Mozart en formacions més historicistes. Des del primer compàs de l’“Allegro con brio”, el director va marcar un ritme frenètic a la partitura i un so potent, tot destacant els aspectes operístics de la Simfonia, que indubtablement ens acosten al Don Giovanni que vindrà anys després. Petrenko va afrontar la partitura amb aquell so romantitzat de Karajan i altres directors dels anys cinquanta o seixanta, o, si es vol, amb l’arravatament simfònic rus potenciant el to rítmic i els contrastos, atent als detalls en l’“Andante”, i potenciant el virtuosisme d’oboè i fagots al tercer moviment i mantenint la tensió i el fraseig a l’“Allegro” final, en un joc de dinàmiques constant. Tot i la qualitat indiscutible de l’orquestra, va ser un Mozart desconcertant i fora d’època.
Més o menys va passar el mateix a l’Exsultate, jubilate, KV 165/158a, tot i que Petrenko va tenir l’encert de controlar el volum orquestral per donar el protagonisme a la soprano Louise Alder. De veu càlida, expressiva i bona tècnica, la britànica, però, no va arribar a emocionar, tot i que va mostrar un virtuosisme excepcional en la coloratura de l’“Al·leluia” final, també a un tempo rapidíssim marcat per Petrenko.
La cosa va canviar radicalment amb la Quarta de Schumann. No tant en la direcció de Petrenko, que va seguir amb temps apressats, sinó perquè el repertori li esqueia més. Aquí sí que vam gaudir de la que diuen que és la millor orquestra del món, amb tots els seus efectius sobre l’escenari. L’execució va ser impecable i va lluir tot el seu potencial. Les cordes van estar formidables, amb uns contrabaixos que movien els arquets a una velocitat mai vista sense errar una nota, els finals i atacs següents entre moviments i sense pausa eren com un tall sec que impactava, l’orquestra seguia atenta les indicacions del director en uns canvis de dinàmica magnífics, crescendos, intensitats… La “Romanze” va sonar lírica, els solos d’oboè i violí van ser esplèndids i àgils, i els metalls, memorables.
Potser Petrenko no va fer la lectura romàntica alemanya que requereix la partitura i va dotar-la d’aquest caràcter rus impacient, però l’orquestra va sonar tan monumental que no importa. La qualitat del so era brutal i es veia que els músics s’ho passaven bé atenent al seu director, sempre somrient, encomanant entusiasme als músics mirant-los als ulls directament i creant alegres complicitats que també es van estendre entre el públic, que, empès per la força de la música, va homenatjar-los amb una explosió de bravos. Potser aquest és el secret per fer música, gaudir-ne.
Imatge destacada: (c) Monika Rittershaus.
