MADAME BUTTERFLY de Puccini. Amarilli Nizza. Vincenzo Costanzo. Manuela Custer. Luca Grassi. Julie Mellor. Cor i Orquestra del Teatro La Fenice. Dir. escènic: Àlex Rigola. Dir. musical: Gianpaolo Bisanti. TEATRO LA FENICE, VENÈCIA. 1 DE JUNY DE 2014.
Per Josep Pasqual
Des d’un punt de vista matemàtic, trobar explicacions a la geometria impossible deu provocar mals de cap impressionants, però deu reconfortar extraordinàriament els qui en puguin treure l’entrellat. Molt més xocant poden ser les conceptualitzacions simbòliques que se’n puguin extreure, per més subjectives que puguin ser. Si el tractament és l’adequat, els cops d’efecte poden resultar punyents.
Per als puccinians irredempts és molt factible que una escenificació de Butterfly pugui resultar decebedora si no s’hi fa una ostentació clara d’aquella simbologia japonesa tan romàntica i suggerent com visualment atractiva. Si es parteix d’aquesta premissa, la proposta dirigida per Rigola amb escenografia i vestuari de Mariko Mori és molt probable que decebi així que s’aixeca el teló. La blanquinosa lluminositat que reflecteix un llenç tan net no ens trasllada ni molt menys a l’acolorit món de les geishes, i la simplicitat minimalista de la línia general de l’espectacle, d’estètica gairebé manga i només esquitxada per alguns detalls de colors xocants, no fa badar la boca en comparació amb els teixits exquisits i els pentinats i maquillatges delicats amb què se sol associar l’imaginari d’aquesta òpera. Només un pertorbador element trenca la insultant nitidesa del camp visual, un element geomètricament impossible però que condensa emocionalment l’obra. L’abstracció del fil argumental com a argument teatral.
La cinta de Moebius plana en la simplicitat de la seva única cara i inquietant en l’evidència de la seva única vora, és el símbol d’un infinit que, en Butterfly, té diverses interpretacions. En el primer acte, una gegantina cinta infinita s’exhibeix ostentosa planant damunt d’un argument en què la inacabable il·lusió de Cio-Cio-San és protagonista, un infinit que al segon acte s’acosta a terra a mesura que s’acosta la realitat amb què s’estimba la malaurada joventut de la princesa japonesa. Desapareix aleshores aquest immens element per renéixer, menut i juganer, a les mans del seu fill quan l’angoixant daga del que és finit esquinça qualsevol esperança. ¿Però… no podria ser el suïcidi el camí cap a l’infinit?
La Biennale de Venècia va generar aquesta proposta inquietant la temporada passada i ha estat reposada enguany per dedicar tot un mes extraordinari a Puccini a La Fenice intercalant-hi Butterfly amb Tosca i La bohème. Segurament, una idea d’allò més encertada comercialment parlant, tenint en compte que és l’inici de la temporada alta turística, però que des del punt de vista vocal va generar algun dubte tot i el batibull bravístic amb què el públic (personal de sala inclòs) va premiar els intèrprets. La Cio-Cio-San de Nizza va resultar poc apassionada tant en la línia musical com en l’escènica, mentre que Costanzo, més convençut, va dibuixar un Pinkerton poc convincent. El contrast amb la delicadesa extrema de la Suzuki de Custer i l’abassegador Sharpless de Grassi van compensar un quadre de veus en què el cor va desenvolupar un paper remarcable.
Els cops d’imatge de Rigola i Mori en diverses escenes (la disposició del cor en la cançó de bressol, el posat fatxenda de Pinkerton la nit de noces, l’arrogant elegància de la Kate…) fan viure amb molta intensitat aquesta proposta, potser simple en el plantejament visual però complexa en les idees.
