IL TURCO IN ITALIA de Gioachino Rossini. Ildebrando D’Arcangelo. Nino Machaidze. Renato Girolami. David Alegret. Pietro Spagnoli. Marisa Martins. Albert Casals. Dir. musical: Víctor Pablo Pérez. Dir. d’escena: Christof Loy. Producció de la Bayerische Staatsoper (Munic). LICEU. 18 DE MAIG DE 2013.
Per Mercedes Conde Pons
Passar una bona estona és també un dels objectius de l’òpera; concretament del gènere buffo en què Gioachino Rossini era tot un expert. Il turco in Italia s’estrenava al Gran Teatre del Liceu –a Barcelona s’havia sentit prèviament al Teatre de la Santa Creu el 1820 i al Teatre Grec el 1984– dissabte passat amb una producció que, globalment, és una de les més homogènies de la temporada pel que fa al nivell qualitatiu, tant de la proposta escènica com del vessant musical –orquestra, director i elenc solista.
Ja rodada a teatres de renom, com els d’Hamburg i Munic, la proposta de Christof Loy per a Il turco in Italia refresca la comèdia d’embolics amorosos que lliga l’entramat operístic per fer-la atractiva i divertida als nostres dies. En aquest sentit, el doble joc dramatúrgic que es desenvolupa en escena, Loy el sap explotar amb gràcia per provocar la hilaritat fàcil i fins i tot amb tocs naïfs, però molt eficaç. Si bé en la seva estrena l’exposició i barreja en escena de dos plans de realitat va ser presa pel públic com una burla o pantomima d’una altra òpera de Rossini molt coneguda, L’italiana in Algeri, en la proposta de Loy l’aire fellinià que aquest atorga a l’estètica escènica (anys seixanta del segle XX) lliga a la perfecció amb una Itàlia rural o provinciana d’efervescències passionals. En Il turco in Italia el dramaturg Prosdocimo busca inspiració per a la seva propera obra teatral al marge de la història ja massa gastada de les infidelitats de Fiorilla, però l’acaba trobant, novament, en el nou embolic de la jove italiana amb el turc Selim i l’enrenou d’amors no correspostos que es crea. Prosdocimo s’encara sovint al públic i el fa còmplice de les seves desgràcies, clau perquè es creï el clima de comicitat necessari per entrar al joc dramatúrgic de l’òpera.
Repartiment de luxe per a un Rossini coral, més brillant en els números de conjunt que en els individuals, si bé la partitura conté àries de molt de compromís per a alguns dels solistes. Trobar les veus adequades és un dels punts forts del Gran Teatre del Liceu, i en un teatre on es valora molt aquest aspecte és d’agrair que no es perdin els bons costums. Però en aquesta òpera, a més, no només s’han trobat les veus ideals per a aquests rols, sinó també els prototipus físics més adequats a cadascun. Ildebrando D’Arcangelo és “il turco” amb totes les de la llei: jove, atractiu, de pell i cabells foscos i amb una veu rotunda i molt homogènia en tot el registre; molt ben caracteritzat, tant s’avé a seduir com a deixar-se seduir, tot demostrant la debilitat de caràcter de l’home acostumat a les dones dòcils. Al seu torn, Nino Machaidze –embarassadíssima de set mesos però amb una agilitat física sorprenent– va corroborar l’èxit aconseguit al seu debut al Liceu amb La fille du régiment, en una prestació vocal que va anar in crescendo al llarg de la funció. Igual que David Alegret, un Narciso absolutament posat en el paper (fent honor al nom) que va provocar riallades en el públic i va defensar amb molta fermesa el difícil –i fins i tot ingrat– rol rossinià. Esplèndids els papers buffos del baríton Pietro Spagnoli (Prosdocimo) i el baix Renato Girolami (marit cornut de Fiorilla), que van signar una de les pàgines més rodones de l’òpera en el seu duo. Molt tendra la Zaida de Marisa Martins gràcies al particular timbre de mezzo i el saber dir que tan bé la dota per al repertori liederístic, i molt solvent el breu rol d’Albert Casals com a Albazar.
Víctor Pablo Pérez, molt respectat i admirat per la seva capacitat de modelar orquestres, va aconseguir alts nivells de qualitat –no sempre regular, tot s’ha de dir– de l’orquestra titular del Liceu en una partitura plena d’estralls no sempre evidents. El director burgalès va mantenir el ritme al llarg de tota la funció, molt atent als cantants i al cor, si bé aquest no sempre va estar prou atent a les entrades. Detalls, aquests, que es poden polir de cara a les cinc funcions programades al Liceu, de dijous 23 de maig al 6 de juny i que promet jocositat i bona música per passar, de forma assegurada, una bona estona.
