TURANDOT de G. Puccini. Elena Pankratova, Michael Fabiano, Adriana González, Marko Mimica, Manel Esteve, Moisés Marín, Antoni Lliteres, David Lagares, Siegfried Jerusalem. Cor Infantil de l’Orfeó Català. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Alondra de la Parra, direcció musical. Núria Espert, direcció d’escena. Bárbara Lluch, directora de la reposició. LICEU. 4 DE DESEMBRE DE 2023.
L’última òpera de Puccini ha tornat al Liceu en la producció mítica i estimada que –entre d’altres– Núria Espert va dissenyar amb gran èxit per a la reobertura del Teatre després de l’incendi.
La sensibilitat i sensatesa de la sacrificada esclava Liù es va imposar clarament sobre la gèlida fredor de la princesa Turandot en la funció d’aquest dilluns, la primera de les dues en què Adriana González assumia el primer d’aquests rols –fins a quatre cantants diferents s’alternen com a Liù en aquesta producció. El públic va premiar la intervenció de la soprano guatemalenca, destacada sobretot pels seus bellíssims pianissimi, amb aplaudiments serrats que van contrastar amb els que va rebre Elena Pankratova, que, amb tot, va acomplir també les dures exigències que li reserva la partitura pucciniana.
També va ser molt aplaudit, i amb raó, Michael Fabiano, que va fer un esplèndid Calaf, caracteritzat per la bellesa tímbrica, ductilitat i brillantor en l’agut –li correspon l’ària més cèlebre de l’òpera– del seu instrument.
Van completar el repartiment Manel Esteve, Mosés Marín i Antoni Lliteres, com a Ping, Pang i Pong, respectivament, que van saber donar caràcter als personatges i a les dues llargues escenes que els concedeix el compositor i que fàcilment es ressentirien d’una interpretació tediosa –no va ser el cas–, David Lagares com a mandarí i l’octogenari Siegried Jerusalem com a emperador Altoum, una intervenció més simbòlica que altra cosa.
El Cor Infantil de l’Orfeó Català, el del Liceu i la seva orquestra es van posar a les ordres d’Alondra de la Parra, que també va ser molt aplaudida. Si hi va haver algun desajust, sobretot al començament de la funció, entre el fossat i l’escenari, el públic li ho va perdonar, potser amb voluntat d’agrair-li la seva presència en l’esperat debut de la directora mexicana al Liceu.
La producció escènica –decorats, escenografia, vestuaris– manté plena vigència i opulència i la direcció d’actors d’Espert, revisitada per la seva neta Bárbara Lluch, perd en alguns punts la coherència entre text i acció i, en d’altres, obliga els cantants a emetre el so en condicions molt desfavorables.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
