FESTIVAL MIXTUR 2014. Festival de músiques de recerca i creació interdisciplinària organitzat pel Col·lectiu Mixtur. FÀBRICA DE CREACIÓ FABRA I COATS. 24, 25 i 26 D’ABRIL DE 2014.
Per Mila Rodríguez Medina
Que no hi ha espai. Que no hi ha diners. Que no hi ha bons programadors. Que no hi ha músics especialitzats. I, sobretot, que no hi ha públic. Tot això es diu de la música contemporània a Barcelona –i a tot l’Estat, en general– i tots aquests prejudicis es va encarregar de desmuntar-los a l’abril passat el Festival Mixtur. L’últim dia, a la taula rodona dedicada a aquest tema, Santi Bargunyó, productor musical i director del segell discogràfic Neu Records (un dels més compromesos amb la causa de la contemporània en aquesta ciutat), deia que el veritable problema és que estem mirant cap on no toca: potser el públic de contemporània no prové directament de l’herència de la clàssica, sinó d’altres àrees de coneixement i creació, i potser també els espais tradicionals per a concerts ja no són adequats per als nous camins musicals. No es tracta de barallar-se i renegar d’una tradició, sinó de complementar-la. Per això el nucli dur barceloní de la nova creació es va reunir durant tres dies en un espai poc comú, descentralitzat de les zones i les agendes habituals, com és la Fàbrica de Creació Fabra i Coats –un dels espais industrials més emblemàtics al barri de Sant Andreu– per gaudir de la segona edició del Festival Mixtur. De fet, el percentatge de compositors a la fàbrica era sensiblement més alt que en qualsevol esdeveniment cultural: pocs van faltar presencialment en l’extens programa que es presentava.
Això, per què negar-ho, es pot produir perquè de vegades aquest tipus de festivals neixen d’un petit cercle que es va estenent com una xarxa, resultat del qual es dóna un públic especialitzat, en gran majoria professionals del sector. Però en el cas del Mixtur es manifesten també dos punts claus en la seva definició que segueixen un estil més europeu en la concepció i que fan inevitable la presència de tot el sector. D’una banda, bona part de la programació és producte de la Convocatòria Mixtur, per la qual es van seleccionar quatre compositors, vuit intèrprets, set peces electroacústiques i set obres multidisciplinàries, totes amb presència al Festival, amb tot el que això suposa com a aposta per la nova creació. I d’altra banda, paral·lelament al Festival, va tenir lloc el Taller de Composició i Experimentació Sonora amb la participació de dos grans noms de la contemporània a Espanya: l’ensemble Taller Sonoro i el compositor José Manuel López López. De fet, entre el gran ventall de propostes del Festival, el concert del Taller Sonoro de divendres va funcionar com a pedra fonamental del Mixtur. Amb un programa prou ambiciós, que incloïa dues obres recentment compostes –una de les quals, seleccionada en l’esmentada convocatòria, Points característiques de Joakim Sandgren– i un excepcional resum dels grans noms de la composició estatal com són Agustí Charles, Benet Casablancas, Josep Maria Mestres Quadreny i el mateix López López. La magnífica Trio III de López López en les mans dels músics de Taller Sonoro va suposar un dels grans moments del Festival. El panorama de formacions en el Festival es completava amb l’Ensemble Drama, d’estrena al Mixtur després de néixer al Conservatori de Saragossa i amb un bon projecte molt jove que encara necessita agafar força als seus concerts, i l’Ensemble Iberoamericano, que entre d’altres ens va dur la interessant obra Resonanz, del compositor i artista interdisciplinari Robin Minard.
Seguint l’important bagatge al Festival de José Manuel López López, la tarda de dissabte ben aviat va tenir lloc un tresor inesperat. El pianista i compositor italià Franco Venturini es va presentar amb un programa de només tres obres però d’un nivell indiscutible: Sofferte onde serene de Luigi Nono, Un instante anterior al tiempo de López López i la seva pròpia obra Sur l’aile du tourbillon intelligent. Un concert impecable, un plaer excepcional en un moment, a les 4 de la tarda, i un espai, aquell espai de columnes convertida en sala de concerts a la Fabra i Coats, que reafirmen que potser el format de la contemporània comença a canviar-ho tot. Però la veritable joia amagada de tot el Festival va ser el també petit concert de la flautista d’origen taiwanès Shao-Wei Chou. Sola amb el seu instrument a la sala 2 de la fàbrica pràcticament a les fosques, amb un públic proper i reduït, la intèrpret es va arriscar amb tres grans noms de la composició contemporània: Salvatore Sciarrino, Brian Ferneyhough i Kaija Saariaho. No només va aconseguir donar cos a un programa valent, sinó que va aconseguir deixar bocabadat el públic amb la seva tècnica i interpretació. Una altra de les seleccionades en la Convocatòria Mixtur, per cert, igual que Venturini, per si encara no es veu clar l’èxit del model que proposa el Festival.
Moltes més coses van tenir lloc els tres dies del Festival Mixtur: la bona presentació de les obres electroacústiques seleccionades en un espai treballat al detall, l’engrescadora i vital proposta del Trio SAI –la bailaora Sònia Sánchez, el pianista Agustí Fernández i la percussió d’Ivo Sans–, que va incidir en la necessitat i el triomf de la combinació de disciplines, o, fins i tot, l’ambient produït als intermedis entre concerts. Però si per alguna cosa (una més) ha brillat el Mixtur, va ser per Stimmung d’Stockhausen en les veus del Forum Neue Vokalmusik. Formació creada el 2010 amb l’objectiu d’interpretar aquesta obra, assajada directament amb els músics que van estrenar l’obra el 1968 –aquesta és l’obra més antiga interpretada en tot el Festival–, el seu concert va ser un d’aquells que els amants de la contemporània tracten de viure al màxim, perquè saben que probablement mai no tornaran a veure aquella obra en directe. Un luxe, en definitiva, aquest concert i molts dels altres d’aquest Festival, al qual els amants de la nova creació a Barcelona desitgem una molt llarga vida.
