CICLE DE MÚSICA CATALANA JOAN MANÉN. “Mompou i Blancafort: epistolari íntim”. Jordi Masó, piano. Sergi Mateu, actor. Il·lustracions: Berto Martínez. Idea original i selecció de cartes: Daniel Blanch. ATENEU BARCELONÈS: 24 DE MAIG DE 2012.
Per Jaume Comellas
El lector em disculparà pel títol tan poc acadèmic, encara que els títols no han de gaudir necessàriament d’aquesta condició. Però aquesta és la impressió que d’una manera més manifesta m’ha quedat després d’haver gaudit d’aquest esdeveniment; i empro aquest mot perquè el de concert no és el que hi correspon amb exactitud.
La música en directe té, respecte d’altres arts de representació, el greu inconvenient de la seva irrepetibilitat, o almenys escassa. I això en el cas que ens ocupa resulta més lamentable que en d’altres per raons de pes.
Observem d’entrada l’encapçalament amb un títol, o sigui que anuncia un contingut transcendidor del fet intrínsec concert: hi ha per tant una idea, un guió, un plus específic que aquí es tradueix en la mostració d’un diàleg entre dues figures cabdals de la música catalana del segle XX, a més molt representatives d’una parcel·la estètica i de pensament de fons; dues figures amb una llarga trajectòria de relació i amistat sincera i amb paral·lelismes i divergències d’una enorme riquesa.
Tot això, que no és poc, i que a més no és gaire conegut, s’ofereix al llarg d’una hora i mitja en què la veu –oral– dels protagonistes i la veu musical –les composicions pianístiques– estableixen un diàleg en què cadascuna il·lumina i potencia l’altra. És un doble diàleg que es fon, que creix a la vista del públic i acaba configurant una cosa diferent enormement rica, subtilment però eficaçment pedagògica –de fet tot l’esdeveniment acaba constituint una lliçó impagable– i a la fi d’una capacitat de suggestió –o sigui de suggerir, de deixar portes ofertes–, que atrapa l’espectador des del primer fins al darrer instant.
Aquesta sàvia idea de Daniel Blanch hauria pogut tenir uns resultats molt diferents si al servei d’ella no s’haguessin conculcat elements tan substantius com una tria de textos –o si voleu un guió– molt ben elaborat, una dramatúrgia sòbria però exacta fins i tot en el control dels tempos, un treball actoral de Sergi Mateu riquíssim en matisos i una interpretació al piano de Jordi Masó literalment esplèndida.
Llàstima d’una sola vegada, sí; llàstima que només hagi pogut ser gaudit –en tot cas– pels força nombrosos espectadors que es van convocar a l’Ateneu; llàstima també que no es pugui oferir a estudiants de conservatoris i escoles superiors de música, i a cicles de batxillerat, facultats universitàries o a altres instàncies. Llàstima, definitivament, sí.
Ah! Ho havia oblidat. Quina bellesa d’escriptura les de les cartes de Blancafort i de Mompou.
