AUDITORI CAMBRA. Emerson String Quartet. Obres de Beethoven, Bartók i Schubert. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 10 DE MARÇ DE 2016.
Per Jacobo Zabalo
“Estem segurs, tot i que encara no sabem com, que la necessitat és compatible amb la llibertat, l’individu amb el món, la meva polaritat amb l’esperit del temps”, va escriure Ralph Waldo Emerson. La inspiradora obra d’aquest autor nord-americà va portar uns joves, fa quaranta anys, a formar un quartet per a corda amb el seu nom. La visita d’un conjunt amb una carrera tan dilatada, un conjunt tan consagrat com l’Emerson String Quartet, és un d’aquells esdeveniments que il·luminen una temporada musical. Una cosa a priori desitjable i constatada a posteriori, havent ofert una interpretació precisa i enèrgica; en suma, de gran qualitat. L’Emerson Quartet es va presentar a la Sala Oriol Martorell de L’Auditori amb un programa molt atractiu, d’intensitat contrastada i tot i això molt equilibrat. En absolut va ser casual començar amb el primer Quartet creat pel compositor que ja ha transcendit com a revolucionari: Ludwig van Beethoven. Fins i tot si el Quartet de corda núm.1, en Fa major, op. 18 no sembla a primera vista una obra innovadora, ja descobreix mostres d’una intel·ligència compositiva fora del que és usual. El grau de consciència del creador hi és altíssima, té noció de les seves possibilitats –la seva intrínseca llibertat des de dins de la carcassa de la forma– ja en l’inicial “Allegro amb brio”, essent en el moviment següent, “Adagio affetuoso ed appassionato”, que l’oient intueix una maduresa i originalitat incontestables. L’Emerson String Quartet va ajustar la interpretació al Beethoven vinculat encara amb el Classicisme, però no menys atrevit en el traçat d’uns designis compositius pràcticament autònoms. La seva va ser-ne una versió sòbria, analítica, evitant anticipar aquell altre Beethoven intempestiu que és –en potència– ell mateix.
Encara a la primera part, i com a perfecta contrafigura, el desaforat equilibri de Béla Bartók va completar un díptic d’allò més interessant. Molt encertat el fet de reunir una obra del primer Beethoven (també hauria funcionat en el cas d’haver triat algun quartet de l’últim Mozart) i programar-la juntament amb aquest impecable renovador del gènere. Impecable per la forma, la manera com els instruments ocupen l’espai sonor i interactuen, apareixent el contingut com a propi d’una estampa del Classicisme tardà, només que frenèticament desdibuixada. El conjunt nord-americà va atacar el Quartet de corda núm. 4, Sz. 91 amb l’esperat èmfasi, fent brillar la seva lectura des de l’entesa entre instruments. Per descomptat, es va mantenir la precisió, i de forma alarmant, ja que els embats de les cordes plovien d’un costat i de l’altre amb rigor matemàtic, però mantenint-se summament expressius. La intensitat de la interpretació va ser valorada pel públic, i una obra tan sàviament estrident fou rebuda amb entusiasme, com si es tractés d’un divertiment inofensiu, un joc de nens. La veritat és que al costat de les referències al folklore que inclouen algunes composicions de Bartók, s’esbrina de manera molt tangible el cataclisme de la subjectivitat moderna, el fracàs del projecte il·lustrat que –si de cas– és celebrat en negatiu. La dimensió salvatge d’aquesta celebració va tenir certes conseqüències, arran per exemple de l’“Allegretto pizzicato”. Més que pessics van ser esquinçalls de l’instrument despresos amb feresa jungle, i d’aquí que durant la sensacional coronació del quartet, l’“Allegro molto” de clausura, es trenqués una corda de la viola. Fet no gaire freqüent, si bé simptomàtic (en el millor sentit), que va ser amenitzat per alguns comentaris del violoncel·lista en l’interludi de la reparació.
La programació de l’últim quartet de Franz Schubert, el Quartet de corda núm. 15, en Sol major, D. 887, va mantenir la intensitat, ja a la segona part. Potser és una projecció poc contrastable en termes objectius, però d’aquest tipus de peces últimes –comiats d’un gènere i de la mateixa tasca compositiva– sembla emanar una estranya semiconsciència de finitud. Possiblement aquest quartet no es troba entre els més complexos o dramàtics –com ara el conegut amb el sobrenom de La Mort i la Donzella– i no obstant això s’hi percep una mena de premonició, quelcom d’intangible però que sembla afirmar-se per exemple entre les línies del primer moviment: la paradoxal i recurrent voluntat de (no) dir l’última paraula es perpetua com un eco de si mateixa, com una impossibilitat d’ocupar el silenci, el qual evoca, ja no amb el desenvolupament de temes, sinó mitjançant la seva repetició, la seva reproducció mínimament modulada. L’homofonia és tan flagrant com canviant: de la contundència al minimalisme polifònic se salta a la recerca d’aquesta màxim d’expressivitat, aquesta significació que caduca i es renova amb frenesí. En algun passatge el Quartet pot semblar fins i tot improvisat, no del tot entreteixit, però sí acabant-se; i és que el que sembla reflectir Schubert és aquest lliure teixir el destí amb el fil invisible de la necessitat –que els grecs anomenaven ananké–, com volent donar resposta a l’enigma de la llibertat pressuposada en l’ordre de les coses del món, en la seva eterna connexió. L’Emerson String Quartet va assajar amb èxit aquesta quimèrica conciliació, que creiem intuir en l’últim Quartet de Schubert. Més que una mena de sublimació de les seves aspiracions artístiques, ofereix la terrible evidència d’una voluntat en fuga, que busca transcendir amb urgència. La mort de Beethoven no significà la possibilitat de ser finalment valorat en vida, sinó un preludi de la seva pròpia.
