35è FESTIVAL JAZZ TERRASSA. Kenny Barron Trio i Ralph Alessi & Baida Quartet. NOVA JAZZ CAVA. 10 i 11 DE MARÇ DE 2016.
Per Albert Suñé
Els dies 10 i 11, el Festival terrassenc va viure dues sessions magnífiques, força diferents l’una de l’altra. En la primera actuà el trompeta Ralph Alessi amb el seu quartet Baida, que es presentaven a Terrassa per primer cop. I en la segona ho va fer el trio del pianista Kenny Barron, que novament, com acostuma a passar sempre que apareix per la ciutat egarenca, va tornar a omplir la Nova Jazz Cava.
I és que Barron continua impartint lliçons magistrals des del seu piano. En aquest cas, es tractava dels temes del seu darrer treball discogràfic, The book of intuition, per al qual ha comptat amb Kiyoshi Kitagawa al contrabaix i Jonathan Blake a la bateria.
Keny Barron és un home que prové del bop però que ha sabut adaptar-se a qualsevol estil de manera absolutament camaleònica. Havia actuat amb Philly Joe Jones, Milt Jackson i Buddy Rich, entre d’altres, i posteriorment, als anys vuitanta, es convertí en peça cabdal del grup Sphere, que homenatjà la música de Thelonious Monk. Més tard, fou reclamat per Stan Getz. O sigui, un currículum variat i farcit d’èxits.
A Terrassa, Barron tornà a exhibir una exquisidesa total. Les balades, els temes ràpids i els blues, els empeltà amb una barreja efervescent d’estils i formes. Serè, atent, elegant, enjogassat en ocasions, palesà que al seu magí les idees es renoven constantment. El seu piano és com el de Hank Jones o Tommy Flanagan. O sigui, val per a tot, no cansa mai i posseeix un feeling enorme.
Al seu costat estigueren magnífics Kitagawa i Blake, molt ben acoblats amb el líder. El primer no parà de construir des del seu contrabaix. Però ho va fer amb absoluta coherència amb les arrels dels temes. I a l’hora dels solos demostrà que és un músic de gamma alta. Per la seva banda, Blake, un bateria de gran força, va saber estar al seu lloc en tot moment, ja que no es sobrepassà mai i, en canvi, teixí uns solos fenomenals, curulls de modulacions.
Per la seva banda, el novaiorquès grup Baida, que presentà Quiver, el seu darrer disc, demostrà, a part de saber-se molt bé la lliçó, que és un combo amb una grapa i una gràcia estimulants al màxim. Amb l’arrel al jazz d’avantguarda, amb incrustacions de neobop i free, teixí un discurs d’una frescor molt meritòria. Perquè no es repetí mai –i ja és difícil en aquest context– i assolí moments de qualitat extraordinària.
El líder, Ralph Alessi, és un trompeta que domina perfectament la columna d’aire i això li permet un discurs molt modulat, no gens estrident, perfecte per al tipus de música que emet el quartet. Gary Versace va deixar més d’un amb la boca oberta perquè és un pianista d’una originalitat i fantasia excepcionals. I Drew Gress des del contrabaix i Gerald Cleaver des de la bateria no van parar de construir. Però ho van fer amb aplicació i bones idees. I a l’hora dels solos no es van quedar enrere respecte als seus dos companys.
