LESSONS IN LOVE AND VIOLENCE de George Benjamin sobre textos de Martin Crimp. Stéphane Degout, baríton. Daniel Okulitch, baríton. Georgia Jarman, soprano. Peter Hoare, tenor. Samuel Boden, tenor. Isabella Gaudí, soprano. Gemma Coma-Alabert, mezzosoprano. Toni Marsol, baríton. Ocean Barrington-Cook, paper mut. Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Josep Pons, direcció musical. Katie Mitchell, direcció escènica. Dan Ayling, reposició. Vicky Mortimer, escenografia i vestuari. LICEU. 26 DE FEBRER DE 2021.
Cal felicitar el Liceu, aquesta vegada sí. Quan mig Europa està sense òpera, afrontar l’estrena a Espanya d’una òpera contemporània complexa i exigent és un acte valent. El compositor George Benjamin, present (via videoconferència) a la roda de premsa de presentació, fins i tot va afirmar que aquestes representacions constituïen un acte “heroic”.
La resposta del públic també va ser de categoria. L’aforament, certament, estava molt limitat, però no va quedar ni una entrada per vendre i els aplaudiments al final de la representació van ser llargs, intensos. Qui va rebre els aplaudiments més clars i contundents van ser el mestre Pons i l’orquestra. Certament, ho havien fet molt bé, però aquesta era també la manera, simbòlica, que va trobar el públic d’aplaudir el Liceu per la seva iniciativa.
Lessons in love and violence parteix d’uns fets reals llunyans, el regnat entre 1307 i 1327 d’Eduard II d’Anglaterra, un rei que té una bonica tomba a la catedral de Gloucester, a qui la història més benèvola ha qualificat de gandul, que va descuidar les responsabilitats del càrrec per dedicar-se totalment al seu amant, Piers Gaveston, i que, com el seu amant, va morir assassinat per un complot de nobles amb la molt possible participació de la seva esposa Elisabet, la “Lloba de França”. Segles més tard, en ple Renaixement, Christopher Marlowe converteix aquests fets en una obra de teatre i aquí comença la carrera artística d’aquesta història, una carrera llarga que passa, entre d’altres, per Bertolt Brecht o Derek Jarman i que continua ara amb aquesta òpera de George Benjamin sobre textos del seu col·laborador habitual Martin Crimp. Uns textos –l’autor no vol que se’n diguin llibret– esmolats com un ganivet, intensos, precisos, exactes, on tot és pertinent i res és sobrer.
La directora d’escena Katie Mitchell, una altra col·laboradora habitual de Benjamin i Crimp, envia aquesta història al present i en aquest anar i venir a través del temps l’obra va agafant “distanciament brechtià”, es va despullant d’anècdotes, de circumstàncies i va prenent les dimensions i la grandesa de la tragèdia grega, dels mites, fins a convertir-se, amb una exactitud esfereïdora, en el que anuncia el seu títol: unes autèntiques lliçons d’amor i violència. I també lliçons sobre l’afany de poder, el sexe i l’ambició i com tot això es barreja i acaba formant un còctel explosiu alimentat per uns personatges ambivalents que estimen amb la mateixa intensitat que traeixen i es destrueixen. Tota l’acció es desenvolupa davant la mirada atenta dels fills del rei, que demostren al final que han après molt bé les lliçons.
Per presentar visualment aquesta història, Mitchell crea un univers fosc i claustrofòbic que comença en l’opulència i es va buidant progressivament, presidit per un llit –l’espai de l’amor, del plaer i de la traïció– que acabarà sent, també, el cadafal.
Mitchell mou els personatges a velocitat normal fins que vol subratllar que la narració entra en un món més interior i reflexiu i menys descriptiu; en aquest moment el tempo escènic varia i els personatges es mouen lentament; la música sovint també reflecteix aquest pas a la introspecció. Un recurs d’origen cinematogràfic que funciona ben bé sobre l’escena.
Per fer aquesta òpera fosca, Benjamin crea una preciosa música fosca, amb reforç dels instruments greus, tant en fustes com en metalls i amb una paleta tímbrica a la percussió d’una riquesa espectacular. Tan abundosa era la percussió i la secció de metalls que, per respectar les distàncies exigides per la situació sanitària, l’orquestra va desbordar el fossat i va ocupar, també, les quatre primeres files de la platea.
Lessons in love and violence sona a Benjamin i això vol dir que hi escoltem l’influx llunyà de Britten, tot encarnant la tradició britànica, i de Messiaen, el mestre, i, de vegades, fins i tot Debussy. L’escriptura musical és molt rica i complexa rítmicament i treballa molt el color orquestral jugant amb el timbre. La música és essencialment atonal, però s’emmarca en una atonalitat –diguem-ho així– “dolça” i “accessible” que, allunyada d’una harmonia canònica, tanmateix té en compte les ressonàncies de les notes i les afinitats de les terceres o les quintes creant una mena d’harmonia intervàlica.
Benjamin és un autor especialment dotat per a l’escriptura vocal. El fraseig sorgeix directament de la prosòdia de la llengua anglesa i s’hi adapta com un guant. Tant és així que l’obra molt sovint es pot seguir sense dificultat perquè s’entén perfectament el text que s’està cantant.
L’equip artístic va ser de primera categoria i, en bona part, era el mateix que va estrenar l’obra al Covent Garden londinenc el maig del 2018. Stéphane Degout en el personatge del rei, Peter Hoare en el de l’intrigant Mortimer i Samuel Boden en el del fill del rei ja van participar a l’estrena de l’obra. Georgia Jarman, que ha cantat l’obra a Hamburg i Lió i és una especialista en Benjamin, va fer el paper de reina i Daniel Okulitch va fer els papers de Gaveston i de l’estranger, la Mort, que, prenent la forma de Gaveston, visita el rei.
Tothom va estar molt bé musicalment i absolutament compromès amb les intencions de la direcció musical i escènica. Lessons in love and violence no ofereix espai per al divisme i exigeix un gran treball d’equip.
La direcció musical d’aquesta obra difícil va recaure en mans de Josep Pons, que va obtenir d’orquestra i cantants un resultat notabilíssim. Pons és el director que fa trenta anys, quan dirigia la desapareguda Orquestra de Cambra Teatre Lliure, ja es va adonar que Benjamin, llavors joveníssim, era un gran compositor. Ara ha tingut l’oportunitat d’estrenar a Espanya la tercera òpera de Benjamin, i el Liceu, l’honor d’haver ofert al seu públic les tres obres de l’autor: Into the little hill, al Foyer del Teatre el 2010, Writen on skin en versió semiescenificada el 2016 i ara aquestes magnífiques Lessons in love and violence.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
