UN BALLO IN MASCHERA de Giuseppe Verdi. Steffano Secco. María José Siri. George Petean. Marie-Nicole Lemieux. Kathleen Kim. Orchestre Symphonique et Choeurs de La Monnaie. Dir. escènic: Àlex Ollé. Dir. musical: Carlo Rizzi. LA MONNAIE (BRUSSEL·LES). 12 DE MAIG DE 2015.
Per Josep Pasqual
Des del punt de vista dramatúrgic, l’argument d’Un ballo in maschera és d’allò més convencional en òpera. A desgrat de Verdi, no cal dir-ho, perquè les múltiples censures que va rebre l’obra van acabar reduint la voluntat original de l’autor a un triangle amorós amb alguns elements originals. En la darrera revisió, la que es representa avui dia, com a mínim es va recuperar una part de la referència històrica, però la crítica política i social verdianes van quedar diluïdes sota un món d’aparences que Àlex Ollé ha reflotat d’una manera magistral.
Mentida, falsedat, enveja, intrigues, traïció, conxorxes… “L’home és un llop per a l’home”, deia Thomas Hobbes, una frase que condensava el seu dictamen segons el qual l’egoisme innat de la persona pot arribar a l’agressivitat més destructiva. És justament aquest un dels aspectes que més volia reforçar Verdi, i amatent a aquest significat, Ollé n’ha construït tot un monument situant l’acció en un espai temporal modern, potser encara menys localitzat que l’original, però justament per això tan adaptable a qualsevol entorn proper. No hi ha dubte que, atès el moment polític actual, l’adaptació contemporània de l’argument escau d’allò més bé a Un ballo in maschera.
D’Àlex Ollé ja esperem amb delit la bellesa de les seves projeccions il·lustratives, que en aquest cas va oferir amb intensitat sobre el preludi orquestral inicial en forma d’un bonic curt d’Emmanuel Carlier. L’home és protagonista d’accions col·lectives que poden abastar des de la més profunda emoció a la bel·ligerància més cruel, i aquesta evolució el pot arribar a esmicolar. L’home és l’únic responsable, tant del que és bo com del que amenaça fins i tot la seva pròpia existència, i per tant el millor suport sobre el qual projectar aquesta dualitat. Un home pantalla (o potser un home contenidor) d’aspecte atlètic en aquest curt introductori però mitjanament deshumanitzat en els seus trets facials. Un magnífic curt sense tremendisme, però amb un efectisme que resumeix en pocs minuts l’eix argumental de l’òpera.
La falsedat i la manipulació destructiva és a l’epicentre de la relació triangular principal i també de la relació social general de l’obra. Ollé ressalta aquests trets dels protagonistes a través de múltiples elements, el més remarcable una màscara que uniformitza i despersonalitza tots els artistes a l’escenari. Una màscara que els mimetitza a tots, des del rei fins al servent i des del jutge fins al ciutadà comú, i que vol amagar els seus veritables pensaments. Una màscara que els diversos personatges només es lleven quan els seus sentiments afloren, quan se sinceren, cosa esperable en la declaració d’amor entre Gustav i Amelia, i meditable en l’escena de l’aparició d’Ulrica. Una màscara que els deshumanitza tant o més que els identificadors numèrics que duen a les mànigues. Som individus? Som humanitat? Som peces de l’entramat social amb control sobre nosaltres mateixos?
Alfons Flores ha elaborat un espai força complex i extraordinàriament mal·leable, de plans verticals, que amb la il·luminació d’Urs Schönebaum adopten una versatilitat espectacular. Plataformes il·luminades i diverses estructures que a diferents alçades configuraven tots els espais possibles. Si en algun moment el soroll de la maquinària podia semblar excessiu i les estones dels canvis de disposició podien fer-se llargs, el resultat pagava la pena.
El repartiment anunciava diferents debuts a La Monnaie, amb resultats contraposats. El Gustav III d’Stefano Secco es va fer neguitós i insegur (ho evidenciava la mirada entabanada, gairebé desesperada a la recerca contínuament de tots els punts de suport possibles) en un primer acte ingrat en què els aguts de “La rivedrai nell’estassi” es van mostrar punyents, mentre que en la romança final es va fer molt més còmoda i mesurada. El René Ankarström de George Petean també va mostrar una evolució ascendent en què va destacar per la seva magnífica “Eri tu che macchiavi” del tercer acte, mentre que l’Amelia de María José Siri va resultar remarcable, amb intervencions d’una delicadesa irreprotxable, com ara en la dolorosa versió d’”Ecco l’orrido campo” del segon acte. La frescor desenfadada de l’Oscar de Kathleen Kim es va fer notar en totes les seves aparicions, fins i tot en les grupals, i es va mostrar simpatiquíssima en les intervencions protagonistes de “Saper vorreste”, malgrat un vibrat que a moments podria semblar excessiu. Amb tot, el més remarcable van ser, d’una banda, els baixos Tijl Fayets i Carlo Cigni en els seus memorables i convincents papers dels comtes Ribbing i Horn, i, de l’altra, la imponent presència vocal i escènica de l’Ulrica de Marie-Nicole Lemieux, penetrant en la seva ària de la invocació del primer acte, amb uns baixos consistents que travessaven amenaçadors el pati de butaques fins a fer tremolar els fonaments. La direcció musical de Carlo Rizzi va aportar l’aplom necessari en una representació amb força debuts, que necessitava la seva contundència amb la batuta davant d’una orquestra mesurada i d’uns cors emotius.
