PALAU CAMBRA. Cuarteto Quiroga. Obres de Schubert i Crumb. PALAU DE LA MÚSICA. 2 D’OCTUBRE DE 2017.
Per Miquel Gené
El repertori escollit per al concert amb el qual el Cuarteto Quiroga obria la temporada Palau Cambra semblava triat per a l’ocasió, en el clima agredolç que la jornada de l’1-O ha deixat en tots nosaltres. Les imatges de les brutals càrregues policials contra els votants pacífics i amb les mans alçades apareixien inevitablement als nostres pensaments quan Mariona Carulla, presidenta del Patronat de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana, llegia el comunicat amb què anunciava el rebuig de la institució a aquestes actuacions desproporcionades i l’aturada de tota activitat convocada per al 3 d’octubre. I també, però amb ressonàncies més profundes i sinistres, quan Cibrán Sierra, violinista del quartet, presentava a la segona part Black angels de George Crumb, una obra escrita el 1970 com a reacció de repulsa a la Guerra del Vietnam.
El Cuarteto Quiroga va dedicar la primera part del concert al Quartet en Re menor, D. 810, “la Mort i la Donzella” de Franz Schubert. Una obra en què la foscor i la mort tenen un paper principal, però a la qual el Quiroga va donar els matisos suficients per mostrar-nos que dins de les tenebres sempre hi ha espai per a l’esperança. El quartet va construir la seva interpretació al voltant de la idea de contrast que expressaren mitjançant l’organització del pes que imprimien a les cordes dels seus instruments. L’inici del Quartet en va resultar un exemple paradigmàtic: els agressius acords inicials, que el quartet va atacar amb un pes moderat però carregat d’agressivitat tímbrica, donen pas a una línia melòdica en piano, registre que el Quiroga sabé explotar de manera molt convincent. Va ser precisament en aquest registre on millor es va trobar la formació, tal com ens mostrarien en el segon moviment, en què van presentar el tema de La Mort i la Donzella des d’una perspectiva absolutament colpidora: aèria i sense gairebé terra en els atacs de cadascuna de les seves notes, la frase sobrevolava les mateixes notes que la conformaven i, amb el bloc ben compactat, el quartet jugava amb la pulsació, fent-la anar endavant i endarrere, i aconseguint una subtilesa sonora en el registre piano que em posà els pèls de punta. També vam poder gaudir d’aquesta idea de bloc sonor en la manera de frasejar conjunta del primer moviment i, de forma més evident, en el “Presto” final, en el qual vam percebre clarament la capacitat del quartet per viure amb una respiració comuna, de la qual els músics extreien un nerviosisme intens però controlat, frenètic però precís. Una única pega en aquesta lectura, potser, és que en aquest equilibri balancejat cap a les sonoritats piano es va trobar a faltar profunditat de so en alguns moments, com en la darrera variació del segon moviment.
El nexe musical entre la primera i la segona part circulava a través del tema de “la mort i la donzella”, part central del segon moviment de l’obra de Crumb. El conceptual, mitjançant les idees de lluita i oposició que ambdós compositors proposaven; en el cas de Crumb entre el Bé i el Mal, Déu i el dimoni. Black angels demanava al quartet molt més del que, com a formació principalment centrada en el repertori clàssic i romàntic, estan acostumats a fer –recitar, xiular, cridar, gesticular, tocar percussió i utilitzar els seus instruments de maneres diverses– i els situava en un context performatiu en el qual es convertien en actors músics. L’obra demanava també l’amplificació dels instruments i la recerca de sonoritats extremes per expressar tota la tensió i l’horror de la mort violenta i de la maldat. Un nou context en el qual alguns van percebre el quartet menys còmode del que és habitual, però que segons el meu criteri van abordar amb les mateixes premisses de connexió i relació entre els músics que ja havien mostrat a la primera part. Segurament un dels moments més colpidors de l’obra, per la relació que establia amb el nostre passat recent i per la manera com el transfigurava, va ser la represa del tema de La Mort i la Donzella tocat amb els instruments del revés i amb un centre tonal mòbil, com si el quartet s’hagués desfigurat fins a convertir-se en el seu revers demoníac, seguit de l’arribada dels àngels negres, agressius i cridaners. El conjunt va saber imprimir tota la ràbia i tensió necessàries per tensar els nervis de l’audiència. Però l’esperança no desapareix, sembla dir-nos Crumb, i la música de Déu acabà arribant en forma de violoncel, el qual, sobre un acompanyament de copes, brillà –ara sí– amb una commovedora profunditat.
