CONCERTS AL CASAL DEL METGE. Orquestra de l’Auditori Josep Carreras. Josep Colomé, violí. Mariona Oliu, viola. Dir.: Xavier Pastrana. Obres de W. A. Mozart. CASAL DEL METGE, BARCELONA. 8 DE MARÇ DE 2015.
Per Jaume Comellas
Tota presentació en societat de qualsevol iniciativa artística, amb la connotació conjunta de naixement i d’ofrena que comporta, s’ha de saludar de manera joiosa. Hi ha en principi l’evidència d’enriquiment patrimonial i de generositat envers la societat. Tanmateix, a partir d’aquest pressupòsit hom ha de valorar la solidesa dels fonaments damunt els quals s’instal·la la iniciativa i, amb ells, les garanties de sostenibilitat, no en el sentit ecològic tòpic, sinó en el de la robustesa i justificació del projecte. I en aquest cas trobem un factor tan sòlid com la tradició pedagògica de corda de la institució que el promou o en el qual s’instal·la –el Conservatori de Vila-seca–, que a més, de manera fins a cert punt derivada i a través de l’Auditori Josep Carreras de Vila-seca, li assegura un mercat mínim fins a cert punt estable i consolidat.
Dues composicions cabdals de Mozart, la Simfonia concertant per a violí i viola, KV 364 i la Simfonia núm. 29, KV 201, constitueixen un programa ideal com a prova de foc; hom diria més: és un programa exigent tant per als solistes de la primera de les obres com per a tota l’orquestra. Ambdues daten del període 1774-1780, anys de retorn i establiment a Salzburg després d’un llarg període viatger, en les quals el compositor establí les bases definitives del seu simfonisme. Per tant, es tracta d’obres representatives d’un moment de plenitud i de consolidació d’un procés.
L’OAJC va oferir-ne unes versions marcades per una característica comuna: l’energia i intensitat. El seu director, Xavier Pastrana, conscient que disposa d’un aplec de músics ben preparats, capaços de resoldre amb fluïdesa totes les sol·licitacions, va imposar en l’inicial Simfonia concertant un tempo viu i intens i una certa propensió a la plenitud sonora, fet que es va traduir en un rerefons rítmic a vegades poc natural; velocitat no significa agilitat o frescor, ni poder sonor, transcendència; i no diguem, encara menys, transparència. En el joc d’aquesta tipologia dialèctica es va escapar una mica el perfum “Mozart”, l’essència més pregona de la seva creativitat. En tot cas, això no va impedir un treball literalment esplèndid dels dos solistes: tant Josep Colomé com Mariona Oliu van mostrar una gran maduresa virtuosística. El bellíssim moviment central “Andante” –un hom no pot amagar una devoció especial pels moviments lents mozartians–, va ser traduït amb una intensitat expressiva gratificant.
La Simfonia núm. 29, que va omplir la segona part, va mantenir la fidelitat als criteris apuntats per a l’anterior obra, però amb un més exacte ajustament rítmic. Con a resum, hom va gaudir més d’un Mozart simfònic que no d’un Mozart cambrístic. I si certament les obres eren simfòniques, no se’n pot menystenir la dimensió també cambrística, en el sentit de lleugeresa, de definició exacta de plans, etcètera.
