TEMPORADA OBC. Josep-Ramon Olivé, baríton; Joyce El-Khoury, soprano; Rinat Shaham, mezzosoprano; Andrei Danilov, tenor; Dmitry Belosselski, baix. Orfeó Català. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). O. Rumbau-J. Magrané-R. García-Tomás: Tres elegies per a baríton i orquestra. G. Verdi: Messa da Requiem. L’AUDITORI. 18 DE MAIG DE 2024.
Com ha estat habitual, almenys els últims anys, l’OBC ha programat per tancar la seva temporada una obra emblemàtica i contundent, sovint del repertori simfonicocoral. Aquesta vegada la partitura escollida ha estat el Requiem de Verdi, i el cor convidat, l’Orfeó Català.
A manera de pròleg, i potser com a picada d’ullet a l’obra col·laborativa que el Requiem hauria d’haver estat i no va ser, L’Auditori va fer un encàrrec singular a tres compositors –no qualssevol, sinó tres que ja havien treballat plegats abans: Octavi Rumbau, Joan Magrané i Raquel García-Tomás–, que van haver de dialogar per compondre una única partitura tripartida.
Un cop acceptat que és totalment innecessari precedir de cap element una obra com el Requiem de Verdi, que sol constituir un programa per si sol, i encara menys interrompre el ritme del concert al cap de només quinze minuts amb una pausa que segurament només es justifica per motius comercials, les Tres elegies per a baríton i orquestra es van revelar com un exercici interessant de cerca d’unitat en la diversitat.
Tal com va explicar Magrané micròfon en mà abans de la interpretació, a banda de la plantilla –baríton i orquestra– que oferia L’Auditori, els tres autors van acordar l’ús de tonalitats veïnes a la del Requiem i algun altre aspecte més tècnic, però sense que això arribés a condicionar, és clar, el llenguatge personal de cadascú. Potser el que més els va influir va ser la tria dels textos, dels més foscos al més esperançat, mentre que tots van coincidir a demanar una certa gamma d’efectes similars –recitats, glissandi…– a Josep-Ramon Olivé, que va complir amb el sempre compromès paper de donar a conèixer música contemporània per primer cop.
Amb el mateix caràcter tremebund, el Requiem verdià va suposar, però, un altre tipus de reptes als intèrprets. Morlot en va conduir una lectura més aviat nerviosa, amb algun solapament de plans sonors –de l’orquestra sobre el cor– sobretot al principi, que no es va repetir, i tempi en algun moment excessivament moguts, per exemple al “Sanctus” i l’“Agnus Dei”, a pesar d’un risc de desquadrament que no es va arribar a produir. Sens dubte, va ajudar-hi el fet que l’orquestra i sobretot el cor coneguessin perfectament la partitura, que precisament va oferir al conjunt vocal nombroses oportunitats de lluir prestacions: cos, volum, dinàmiques i seguretat en van ser només algunes.
El quartet solista, l’altre element sobre el qual pivota l’èxit d’una producció d’aquestes característiques, va contribuir-hi en bona mesura. Lluny d’aconseguir la difícil però anhelada homogeneïtat, i amb dues substitucions respecte del cartell anunciat inicialment, va sorprendre molt positivament la soprano Joyce El-Khoury –una veu ferma, tot i algun portament inesperat– i també va convèncer –malgrat la tendència a estrafer amb gust dubtós el registre greu– la mezzo israeliana però establerta a Barcelona Rinat Shaham. Les veus masculines eren russes: el tenor Andrei Danilov va poder mostrar tant bellesa tímbrica com dificultats davant de la part possiblement més difícil de l’obra, mentre que el baix Dmitry Belosselski va complir amb qualitat i contundència.
Imatge destacada: (c) May Zircus.
