TEMPORADA OBC. Lawrence Power, viola. OBC. Ilan Volkov, director. Obres de Gubaidulina, Carrascosa, Skriabin. L’AUDITORI. 11 DE DESEMBRE DE 2021.
S’ha de reconèixer que sota la gerència de Robert Brufau la temporada de l’OBC està apostant per programes que inclouen estrenes i posicionen l’orquestra en l’actualitat creativa amb més regularitat que en etapes anteriors. Un nou exemple va ser el programa ofert els dies 11 i 12 de desembre a la Sala Pau Casals i la presentació d’XY del valencià Pablo Carrascosa Llopis (1979), encàrrec de L’Auditori en el marc de la seva estada com a compositor convidat durant la temporada 2019-20. L’estrena es va endarrerir a causa de la pandèmia. Per cert, la sessió va ser retransmesa per streaming diumenge i la seva disponibilitat online serà efectiva d’aquí a unes setmanes.
En paraules del compositor i tal com recollia Jordi Alomar en les ben elaborades notes sobre el programa, l’obra homenatja Anton Webern amb citacions breus que juguen amb motius dels seus opus 5, 6 i 30. Les influències del metal extrem de grups com Meshuggah o l’autoreferència a una de les obres més recents del propi Carrascosa, L5DD, les deixem per a l’imaginari dels qui hi estiguin familiaritzats, que segurament, si es jutja per la mitjana d’edat i el perfil, no era el cas de l’escassíssim públic a la sessió de dissabte. XY juga amb una expectativa fonamentada en la repetició sempre regular d’uns materials germinats a partir de la primera cèl·lula musical basada en efectes tímbrics de la percussió d’ascendència oriental –més concretament de l’Índia–, i de ressonàncies que requereixen silenci en un tractament de dinàmiques explícites –intensitat del so– constantment contingut. En canvi, Carrascosa varia amb més evidència les dinàmiques implícites –les dels grups instrumentals–, en una superposició creixent i lenta de diverses capes que densifiquen la textura musical sense canvis de trama ni caure en la sobrecàrrega. Amb aquestes cerca un efecte acumulatiu que no desvirtua la claredat entre les veus i els dissenys musicals, ben recreades per Ilan Volkov i l’OBC.
En aquest sentit, l’obra progressa amb un tractament minimalista que configura una sensació global abstracta, de quelcom deshumanitzat que s’acosta inexorablement, que és autosuficient en si mateix i que, alhora, ens pretén ancorar en un estatisme que condueix el pensament cap a una percepció de deriva maquinal, rítmicament obstinada. Per dir-ho en termes més prosaics, encara que inexactes: XY rau més pròxima a la idea constructiva del Bolero de Ravel que a l’organicitat desenvolupadora de l’inici de la Simfonia núm. 1 de Mahler en un context i uns llenguatges molt diferents d’aquestes dues composicions i més hereva de Xenakis i de l’avantguarda especulativa del segle XX. El propi final de l’obra tampoc suposa ni una culminació ni una desintegració: senzillament s’atura tallant aquest impersonal perpetuum mobile que més d’un espectador considerava naïf mentre recollia els abrics en acabar el concert.
Prèviament, Lawrence Power havia interpretat el Concert per a viola de Sofia Gubaidulina, el llenguatge del qual, tot i el nombre considerable d’efectius instrumentals, es caracteritza també per l’austeritat, la subtilesa i la concisió. Unes traces amb què Volkov va atorgar relleu a la tensió expressiva, tot i el seu caràcter fragmentari, en una construcció polida entre l’orquestra i el llarg soliloqui del solista –diferenciats per un quart de to– en una partitura equiparable a la mateixa organització retòrica, escriptura sòlida, inquietant paisatge sonor i dificultat tècnica en l’harmonia i el timbre de gran part de la producció de Gubaidulina.
Per últim, la Simfonia núm. 4, “de l’Èxtasi” de Skriabin aportava una dosi de romanticisme bastida per tensions acumulatives en una obra que sembla evolucionar en una mena d’espiral sobre si mateixa fins a l’apoteosi final. Conduïda amb un punt de lentitud a la part de “La realització d’un somni fantàstic” i certa falta de claredat de texturació en altres passatges, per bé que amb un relleu mai saturador dels metalls, el plantejament es va percebre més eficaç l’endemà diumenge: final culminant i fortíssim inclòs, però sense la sensació catàrtica i d’infinitat espacial que suggereix la superació dels límits del món humà ni sense el punt d’elevació extàtica pròpia d’aquest misterium amb què Skriabin, com també Gubaidulina, pretenia atansar-se a la divinitat concebent la creació musical com a trànsit místic.
En resum, cal aplaudir i felicitar l’atreviment del programa –encara que desigual– i la invitació de Volkov: una temporada i un projecte artístic són més vius amb l’aportació de compositors en actiu. Amb els encerts i les obres prescindibles, s’allunyen del tedi i de la rutina d’altres orquestres i cicles que només viuen del cànon i de la rutina (en uns casos perquè volen, en d’altres perquè només poden). L’OBC i L’Auditori com a centres públics amb un pressupost milionari hi estan obligats.
