TEMPORADA OBC. Nikolaj Znaider, violí. Dir.: Stéphane Denève. Obres de Beethoven, Connesson, Dukas i Ravel.L’AUDITORI. 16 DE MAIG DE 2014.
Per Mila Rodríguez Medina
No podem negar que a vegades un concert de grans èxits de clàssica ve molt de gust. I que també, a vegades, la funció d’una orquestra pública ha de ser la de donar oportunitats al públic d’escoltar i viure en directe melodies de les quals potser fins i tot desconeix l’autoria. L’OBC va titular el seu programa del cap de setmana passat com “L’OBC i el Bolero de Ravel”. Amb aquesta carta de presentació no podia ser d’altra manera: la famosíssima partitura de Ravel, L’aprenent de bruixot de Paul Dukas i el Concert per a violí i orquestra en Re major de Beethoven. I la Sala Pau Casals de L’Auditori pràcticament plena de gom a gom.
Per a aquest programa (un dels últims de la temporada) l’OBC va comptar amb dos convidats: a la direcció, el francès Stéphane Denève, director titular de la Ràdio d’Stuttgart i antic director musical de la Royal Scottish National Orchestra, el qual ja va dirigir l’OBC el 2010; com a solista convidat, el violinista Nikolaj Znaider, que serà també director el cap de setmana vinent amb l’OBC i el Concert per a violoncel d’Elgar. Znaider va ser el pilar funcional del Concert de Beethoven, davant d’una orquestra irregular que es va mantenir freda en la seva relació amb el solista –i viceversa. Znaider va brillar en tots els registres exigits per la partitura i les seves cadències en solitari van ser colpidores, especialment la segona del primer moviment. Stéphane Denève es va mostrar molt teatral amb la batuta, massa juganer i en certa manera no va saber transmetre a l’orquestra la força i al mateix temps lleugeresa del Concert de Beethoven; i l’orquestra es va mostrar freda i pesant. Amb tot, la unió excel·lent que lliga el segon i tercer moviments del Concert va ser interpretada al detall i l’OBC va saber créixer a mesura que avançava l’“Allegro” del tercer moviment en el joc de respostes i repeticions dels temes centrals compartits amb el solista.
No obstant això, aquesta direcció juganera de Denève va produir justament l’efecte contrari en la segona part del programa, dedicat a l’impressionisme musical francès. Oberta amb l’obra Trilogie cosmique: Une lueur dans l’âge sombre de Guillaume Connesson, peça composta el 2005 com a regal per al mateix Denève i poc innovadora, d’un simfonisme bell però massa lligat a les tècniques de principi de segle, l’OBC aleshores ja s’hi va mostrar en conjunció amb el seu director convidat per enfrontar dos dels grans noms de l’impressionisme: Dukas i Ravel.
La joia del concert va recaure en la interpretació de L’aprenent de bruixot, amb una direcció detallista: Denève posseeix una mà esquerra plena de textures i petites concrecions, com un nen que juga amb uns músics a les seves ordres (quelcom sens dubte ben fàcil amb una partitura tan màgica i infantil com aquesta). La percussió i tot el sector de greus de l’orquestra –fagots, contrafagots, clarinet baix, violoncels…– van saber ocupar el seu lloc. A més, aquesta segona part del programa era el moment de tota la secció de vent i així es va poder viure encara més amb el gran mostrari de solistes que és el Bolero de Ravel, en el qual van brillar especialment la saxofonista Nahikari Oroliz i el trombonista Eusebio Sáez. La interpretació de Denève d’aquesta arxiconeguda peça va anar un pas més enllà i com a propina va oferir una curiosa sorpresa al públic: la interpretació de tot el crescendo final del Bolero sense la melodia principal dels solistes, és a dir, només amb l’obstinat rítmic de l’acompanyament, tot permetent veure l’estructura nua d’una obra massa gastada per a l’oïda del públic general. Una bona decisió, en definitiva, en un concert irregular però que va deixar amb el bon gust de qui ha escoltat amb tots els honors obres que coneix des de petit.
