TEMPORADA OBC. Dir.: Pablo González. Albéniz: Catalònia. Turina: Danzas fantásticas. Txaikovski: Simfonia núm. 5, en Mi menor. L’AUDITORI. 15 DE FEBRER DE 2013.
Per Lluís Trullén
L’OBC, en vistes de la gira de concerts que oferirà els darrers dies de febrer i primers de març per Àustria, Eslovènia i Croàcia, va interpretar en la seva temporada un programa integrat per tres de les obres que inclourà en aquestes actuacions. Un programa concebut amb una obra netament identificada amb arrels musicals catalanes, com la rapsòdia simfònica Catalònia d’Isaac Albéniz, a la qual seguirà una pàgina representativa –malgrat no voler caure en tipismes– de la música espanyola com són les Danzas fantásticas de Turina, i una simfonia com la Cinquena de Txaikovski que per la seva celebritat és un veritable reclam per al públic. Un programa atractiu que l’OBC va presentar a L’Auditori i que ens va deixar un cúmul de bones sensacions.
D’una banda, l’OBC es va mostrar com una orquestra compacta, però per sobre de tot com una formació que entre els seus integrants destaquen grans solistes en les seccions d’instruments de vent, i concretament en aquest concert va sobresortir el trompa solista en la seva compromesa intervenció del moviment lent de la Cinquena.
La música de la suite d’Albéniz resulta suggestiva, d’orquestració elegant sobre el tema popular “la filadora” emprat com a leitmotiv de la composició i amb un punt d’efectisme brillant. Aspectes que l’OBC i el seu titular van aplegar en una versió brillant, extravertida i de l’espontaneïtat pròpia de les rapsòdies. Versió brillant que ens va submergir al món de les Danzas fantásticas, aquella música que originàriament Turina va escriure per a piano i posteriorment en va fer l’adaptació orquestral. Els ritmes de jota, o el complex ritme “a cinc” del zortziko són recursos emprats pel compositor sevillà en una obra que malgrat no voler caure en excés en els prototips de la música espanyola, ha acabat essent una de les partitures més representatives d’aquest llegat simfònic. Eclosió de sonoritat, força, melodies d’indubtable bon traç…, que l’OBC va resoldre amb encant indubtable i que, per descomptat, tenien en el seu darrer moviment el moment apoteòsic. Obra efectista que portada a una versió brillant com la presentada per González arrencarà infinitud d’aplaudiments entre el públic centreeuropeu.
La Cinquena de Txaikovski és un dels grans monuments musicals de tota la història de la música i una de les més celebèrrimes composicions dedicades al gènere. Això esdevé a nivell interpretatiu com un fet paradoxal. D’una banda, l’èxit està poc menys que assegurat gràcies a una música melòdicament encisadora, amb unes melodies que semblen competir per quina és de més bellesa, i gràcies a una rítmica preciosista que arriba al seu zenit en el darrer passatge de l’últim moviment. Però també, les versions escoltades a nivell discogràfic o en directe (qui no recorda l’incommensurable oferta al mateix Auditori el mes passat sota direcció de Gergiev o els bons presagis que auguren la que interpretarà d’aquí a ben pocs dies al Palau Zubin Mehta?) fan que el públic melòman conegui fins al mínim detall de la partitura. Pablo González va oferir una versió que si bé no va resultar dúctil en el tempo de vals, a la qual va mancar aprofundiment en els registres greus en tot el primer apartat, i sobretot en què va fer una pausa excessivament llarga en l’enllaç dels dos darrers moviments, va captar aquella essència lírica que traspua constantment la partitura. Un Txaikovski que si bé no va resultar emotiu, sí que va manifestar el discurs musical romàntic, poètic i inconfusiblement rus que té com a rerefons temàtic la idea del destí. Un programa atractiu i, en línies generals, ben interpretat que atraurà sens dubte el públic austríac, croat i eslovè.
