TEMPORADA OBC. Stefan Dohr, Juan Manuel Gómez, José Vicente Castelló, José Miguel Asensi, trompes. Dir.: Kazushi Ono. Obres de Schumann i Mahler. L’AUDITORI. 28 DE SETEMBRE DE 2018.
La temporada 2018-19 de l’OBC va iniciar el seu recorregut amb el concert inaugural celebrat divendres passat. Un concert en el qual la Simfonia núm. 5 de Mahler, precedida per la Peça de concert per a quatre trompes i orquestra de Schumann confegien un programa d’intensa musicalitat sota la direcció del mestre Kazushi Ono. Amb una gran presència de públic i una representació institucional a càrrec del president de la Generalitat, Quim Torra, i de Joan Subirats, comissionat de Cultura de l’Ajuntament, L’Auditori va viure una nit musical que va deixar entreveure aspectes del que pot ser el nivell interpretatiu de la temporada. Mahler s’erigeix en un dels elements vertebradors d’un curs en què el mestre Ono, recentment renovat en la seva titularitat fins a la temporada 2021-22, sens dubte aportarà una il·lusió i un entusiasme encomiables. Una obra infreqüent, heroica, amb fanfares exuberants contrastants amb passatges de suma delicadesa poètica conflueixen en la Peça de concert per a quatre trompes i orquestra que Schumann va escriure l’any 1849. Obra exigent, que va tenir com a protagonistes Juan Manuel Gómez, José Vicente Castelló, José Miguel Asensi i molt especialment Stefan Dohr, el reconegut trompa de la Filharmònica de Berlín. Una delicada interpretació, en plena conjunció amb l’orquestra i que malgrat algun desajust sonor ens va transportar dins l’atmosfera d’aquesta partitura de gran exigència per als solistes. Grans aplaudiments que van tenir com a recompensa El cant dels ocells amb el so màgic d’aquests quatre instruments.
La Cinquena de Mahler, una de les partitures més emblemàtiques del repertori, suposava la veritable prova de foc per a l’orquestra en el concert inaugural. Aquesta obra que passa de la foscor de la marxa fúnebre inicial en Do sostingut menor fins a la lluminositat del triomfal final en Re major, amb el sublim “Adagietto” i l’extens “Scherzo” com a eix vertebrador, configura un quadre simfònic en què els grans elements expressius mahlerians són exposats amb una gran riquesa de la polifonia orquestral i exigeixen el màxim a orquestres i directors. Ono va dirigir una versió amb entusiasme, apassionament i una forta càrrega expressiva, però també va tenir peròs i contres. La intensitat assolida en tot el primer moviment –amb una gran Mireia Farrés a la trompeta en la realització del primer motiu temàtic de la composició– es va mantenir al llarg del segon moviment, però ja al tercer –amb un paper destacadíssim del trompa Juan Manuel Gómez– es van produir certs desajustos de nivell de sonoritat a l’orquestra.
L’“Adagietto”, en què vàrem trobar una major falta d’emotivitat expressiva, va donar pas a un moviment final en el qual, novament, els metalls van eclipsar el treball de les cordes amb la seva fortalesa sonora. Aquest desajust va repercutir en el fet que aquest moviment que s’inicia amb el tema del lied “Elogi del sentit comú” dels Wunderhorn lieder, apoteòsic, vibrant i captivador, fos excessiu quant al predomini del metall. L’esperit musical de Mahler, amb els ländler i valsos de l’“Scherzo”, amb un esperit a moments turmentat i contrastant amb d’altres d’una sublim placidesa, confegeixen un quadre eclèctic d’expressions que Ono i l’OBC van saber transmetre malgrat els desajustos sonors i aquella objectivitat i rectitud exposada en l’“Adagietto”. Un bon punt de partida per a una temporada que, tant per la programació com per la qualitat de directors i solistes invitats, esdevé del tot il·lusionant.
Imatge destacada: © May Zircus/L’Auditori
