GRANS CONCERTS VIC 22-23. Nicolas Altstaedt, violoncel. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Ludovic Morlot, director musical. Pedrell: “Trionfo della morte” i “Trionfo della fama”, d’I trionfi. Haydn: Concert per a violoncel i orquestra núm. 1, en Do major, Hob. VIIb:1. Brahms: Simfonia núm. 2, en Re major, op. 73. L’ATLÀNTIDA CENTRE D’ARTS ESCÈNIQUES D’OSONA. 4 DE MARÇ DE 2023.
El repertori català ha guanyat relleu en les convocatòries de l’OBC sota la gestió de Robert Brufau i es preveu que, amb la titularitat de Ludovic Morlot, la principal orquestra del país assumeixi l’autèntic rol difusor que el compromís de ser la Nacional de Catalunya implica respecte del repertori nostrat. En aquest sentit, una passa important, encara que insuficient després de l’any del centenari de la mort de Felip Pedrell, ha estat la programació de dos fragments del seu poema simfònic I trionfi, inspirats en el poemari homònim de Petrarca.
Ben treballada i plantejada per l’orquestra i el director, mostrava les mancances d’un Pedrell distant de les aspiracions d’excel·lència cercades amb les seves ambicioses composicions. Si més no, en el seu corpus orquestral. En conjunt, tant “Evviva il Poeta e il Campidoglio” com “Incoronazione” resulten més atractives per alguns girs instrumentals (desconec fins on arriba la intervenció de qui ha revisat la partitura, el nom del qual no apareixia al programa de mà), per la creació d’ambients i la combinació d’estils musicals, que no pas per la limitada capacitat de desenvolupament i de tractament del material temàtic amb voluntat narrativa o descriptiva, encara que Pedrell s’emmirallés en les obres orquestrals de Liszt o hagués estudiat el tractat d’instrumentació de Berlioz. L’escriptura denota la influència d’obres per a banda del darrer terç del segle XIX en el tipus de motius ritmicomelòdics i la instrumentació dels tutti, com corrobora la banal marxa conclusiva d’“Incoronazione (Inno)”: ben allunyada d’un caràcter misticoreligiós únicament albirat als darrers compassos, com si intentés sublimar la coda amb un tema redemptor a la manera del Götterdämmerung wagnerià, que ni es concreta ni resulta catàrtica per la seva incapacitat d’acabar-se de gestar. Amb tot i encara que pugui semblar un contrasentit, cal fer una edició crítica de partitures com aquesta i cal enregistrar-les per poder estudiar-les en profunditat.
Val a dir que l’acústica seca del teatre L’Atlàntida, on el so queda agombolat a l’espai escènic confegint la sensació que tot sona més fort, va condicionar tant l’obra de Pedrell com la Segona Simfonia de Brahms a la segona part. Per exemple, en passatges de textures denses i contrapuntístiques o en la integració dels metalls en el conjunt (claríssim als acords finals, amb un coda poc exultant). Amb un inici tènuement prosaic i sense gaire sensualitat introspectiva, més enllà de la melangia a l’“Adagio non troppo”, la construcció de l’opus 73 de Brahms va seguir un impuls de tirar endavant, apostant pel múscul sonor amb tempi àgils –sense exageració.
Aquest va esdevenir un cert demèrit per la manllevada subtilesa en les transicions i en la dialèctica motívica entre famílies instrumentals –com a la pastoral de les fustes de l’“Allegretto grazioso”. És a dir, la base era bona en les generalitats, però van faltar detallisme de relleus, contrasts de tensió, clarobscurs i la definició del sentit narratiu en una execució que s’anirà polint amb la perspectiva dels concerts següents que l’OBC oferirà amb aquest programa el proper cap de setmana, després d’haver-ho fet a Girona el diumenge 5 de març: concretament, el divendres 10, el dissabte 11 i el diumenge 12 substituint el Concert per a violoncel núm. 1 de Haydn pel de Lutoslawski. Igualment cal tenir en compte que és la primera temporada de Morlot com a titular i aquesta era la primera visita fora de l’OBC fora de Barcelona aquest curs.
Per aquestes raons, el millor de la sessió va ser l’actuació de Nicolas Altstaedt amb el Concert per a violoncel núm. 1 de Haydn, en una lectura intensa, fresca, molt ben conjuntada i amb un rendiment de la secció de corda molt més que satisfactori. També en la funció de director, Altstaedt va aproximar l’obra cap als referents tardobarrocs dels concerti grossi –més enllà de les analogies formals inherents–, tot partint d’un revisionisme en articulació i un metrònom veloç que dotaven l’obra d’un tremp i una llibertat basada en el rigor de l’estudi tècnic, un so rodó i tímbricament molt ric, que s’adiuen amb la idiosincràsia d’un virtuós que ja desprèn personalitat des de la sortida a l’escenari (amb el vestuari i sense calçat). Afavorit per una fraseig d’arcs melòdics de considerable longitud i un admirable sentit de matís, extreia una sensació de lleugeresa, flexibilitat i afinació en passatges lligats, salts de registre arriscats i canvis de corda amb detalls com els sons aguts quasi aflautats a la cadència del primer moviment. El seu enfocament realçava l’ús dels reguladors i l’articulació, crescendi i contrastos sobtats; especialment a l’“Allegro molto” conclusiu, amb què es va guanyar l’entusiasme del públic. Hi va ajudar la xerrada prèvia de la musicòloga Núria Ayats, eficient en la introducció als principals trets històrics i els detalls musicals que calia copsar de les obres. Una tasca divulgativa que L’Atlàntida de Vic promou amb encert, també concertant sessions a la nova Biblioteca Pilarín Bayés de la ciutat.
