Benet Casablancas. The clarinet music
Joan Enric Lluna, clarinet
Josep Colom, piano
Moonwinds Ensemble
Columna Música, 2022
El compositor sabadellenc Benet Casablancas (1956) segueix essent un dels referents catalans més programats a casa nostra i en l’àmbit internacional, com ho demostra la difusió de la seva obra aquesta temporada en diversos auditoris o la quantitat d’enregistraments del darrer lustre. Per exemple, la residència artística al Centro Nacional de Difusión Musical durant aquest curs ha propiciat estrenes com la del seu Concert per a violí i orquestra, a càrrec de Leticia Moreno i l’Orquesta Nacional de España. D’altra banda, si fa uns mesos el gegant Naxos va comercialitzar la filmació en DVD i blue-ray de la seva primera òpera, L’enigma di Lea, que el febrer del 2019 es va presentar a la Sala Gran del Liceu, abans d’acabar el 2022 la discogràfica sabadellenca Columna Música va ampliar el catàleg d’enregistraments centrats en Casablancas amb la seva aportació dedicada al clarinet. D’aquesta manera, ja se supera la quinzena de gravacions: una xifra que pocs compositors catalans contemporanis tenen al seu abast; sobretot amb l’impuls de Columna Música, que n’ha publicat cinc d’aquest total –si no n’erro els comptes.
Ara s’hi ha afegit un darrer enregistrament, principalment encapçalat pel corpus on el clarinet té un paper preeminent. I com en discs anteriors, les eficients notes de carpeta venen signades pel musicòleg i professor de la UAB Germán Gan Quesada, que és un profund coneixedor de l’obra de Casablancas. A més, s’hi presenten tres primeres gravacions mundials: Quadern de haikus, Romanza sin palabras (Homage to Granados) i Aforisme. In memoriam a Gemma Romanyà. La primera, datada el 2021, s’afegeix a la seva quantiosa col·lecció d’haikus per a diferents combinacions instrumentals que treballen el material musical des de la concisió i amb una gamma expressiva variada, que fa oblidar la brevetat aforística d’aquestes miniatures en favor d’una riquesa d’atmosferes, textures i colors; dividint-ho, fins i tot, en diverses seccions internes que el Moonwinds Ensemble tradueix perfilant bé els plans, els efectes i les individualitats instrumentals i motíviques que coexisteixen i semblen evolucionar amb autonomia i autosuficiència però mai amb disparitat.
El mateix conjunt s’ocupa de la première de Romanza sin palabras (Homage to Granados), del 2016: una de les diverses en què Casablancas s’ha inspirat amb motiu del centenari de la mort del compositor i pianista lleidatà. Es tracta d’una obra deutora de l’enginyeria de microscopi que el sabadellenc empra en una construcció basada en un motiu nascut de la translació d’algunes de les consonants del nom i cognom (Mi-Do-Sol-La-Re-Mi bemoll). Per últim, a la tercera de les estrenes mundials, Aforisme. In memoriam a Gemma Romanyà, pertanyent als Quatre aforismes del 2018, el pianista Josep Colom aposta per la condensació dramàtica des de la transparència, la precisió i la riquesa tímbrica en el joc de reverberacions i colors d’aquesta peça dedicada a l’amiga i mecenes de la Fundació Paper de Música de Capellades.
El mateix pianista ja havia enregistrat les Dues peces per a piano del 1978 en un altre disc on Columna Música va compilar música de cambra de Casablancas i que va llançar al mercat el 2004. En aquest cedé Colom participa en quatre de les vuit obres enregistrades, com als Epigramas cervantinos (2016), que reben una nova interpretació després de les de Mireia Vendrell del Álamo (Naxos, 2017) i de David Casanova (Columna Música, 2017). Es tracta d’una partitura que, a partir del clàssic contrast ràpid-lent-ràpid, combina una energia a partir d’acords desplegats i trèmolos abans d’assumir un ritme més accelerat i regular al primer moviment; per sotmetre’s a contrast al següent epigrama, lent i líric amb línies melòdiques en registre mig-agut i major densitat de textures a la segona part d’aquesta peça central. La idea de densitat textural és novament treballada des d’una perspectiva polifònica al darrer moviment a partir d’una idea despullada i austera.
En totes les obres aplegades en aquest The clarinet music es perceben les credencials estilístiques dominants en la trajectòria del compositor i que el musicòleg Ivan Nommick resumeix en sis punts: tècnica impecable, originalitat, absència de dogmatisme, autoexigència, rigor constructiu i comunicabilitat. En conjunt, i com en propostes anteriors, es tracta d’un disc interessant per apropar-se a una de les personalitats més singulars i definides del panorama musical espanyol i català del darrer mig segle, hereu de l’arrelament atonal i serial vienès tenyit d’un lleu expressionisme i una abstracció on coexisteixen les grans formes i les obres curtes com els haikus, epigrames, aforismes; les transicions graduals i els canvis sobtats; amb un ampli desplegament d’inquietuds estètiques, però que conceben la música com a mitjà discursiu concentrat que permet capturar la idea inicial i exposar-la amb immediatesa, continuïtat i intensitat.
Un cas evident seria el de Dove of peace. Homage to Picasso (2009-2010), que va ser la primera obra concertant, dedicada a un pintor pel qual Casablancas té especial estima i que, sota un desenvolupament orgànic, es divideix en cinc parts (introducció i clima pastoral inicial amb accents foscos del clarinet; seccions centrals animades i epíleg amb caràcter estàtic), alguna picada d’ullet a la tradició romàntica i que participa del contrapunt vibrant i estretament entreteixit del món cambrístic de Casablancas; amb textures tímbriques que exploren efectes i registres en una escriptura que no defuig passatges de virtuosisme que posen a prova la ductilitat i les capacitats dels intèrprets, com també a Introducció, cadenza i ària (1993) –ja recollida en un cedé d’EMEC l’any 2005– i a Dues peces per a clarinet i piano (1996 i 2000). En aquestes tres darreres obres esmentades cal lloar la superba intervenció de Joan Enric Lluna al clarinet, per la resolució del complex rol tècnic (amb salts agosarats, contrastos de tempo, diversitat d’atacs) i expressiu, amb canvis de color i sonoritats velades, sensuals, cantabiles en una combinació de registres que, sense ser lúdics –com sí que pot semblar-ho a Inflexió trièdica i gratuïta (1975)–, no renuncien al lirisme i a belleses ocultes.
Imatge destacada: (c) Quim Roser.
